La següent col·laboració va ser amb l’escola Srongtsen Bhrikuti Boarding High School una escola tibetana a Kathmandú. Havíem contactat amb ells a través de Petit Món, i el motiu és perquè ells tenen apadrinats uns 30 estudiants.

Tot i que és una escola privada, dues terceres parts dels nens que estudien en ella estan apadrinats, així que aquesta escola fa una enorme obra social, no només facilitant educació a nens sense recursos, sinó que a més s´allunya del model escola-gueto, vull dir que alumnes de diferents classes socials comparteixen el mateix nivell acadèmic i les mateixes condicions.

El nostre contacte va ser Mr. Jampa, el cap d’estudis, que ens va facilitar la feina moltíssim, estava obert a qualsevol proposta i fins i tot a comprimir horaris per treure el màxim profit. El pla va ser: durant 2 dies; 3 tallers el primer dia incloent un per a professors i l’actuació més dos tallers per al segon dia.

Així que vam començar pel principi, el primer dia…: Al matí el primer que fan tots els estudiants és reunir-se al pati, una esplanada enorme, per fer l’assemblea diària, diuen oracions budistes, canten l’himne del Tibet i després canten l’himne del Nepal.

I just després, ens van presentar a nosaltres, al davant de més de 500 persones !!! Impressionava veure a 500 nois uniformats saludant-nos … Ens van passar el micro per presentar-nos i els vam donar les gràcies per acollir-nos.

Els tallers els vam fer al Music Hall, un espai vell però amb encant, amb grades de ciment i un polsegós escenari. L’arribada dels nens va ser esglaonada, així que vam començar una mica tard.

El primer grup tenia 14-15 anys i eren uns 20 alumnes, tots uniformats i amb corbata, ens vam donar el gust de dir-los que s´afluixessin la corbata !!! Jejeje … Tot va anar de meravella, tot i que algun era un bon trasto i que tots eren bastant tímids. Poc a poc s´anaven motivant i deixant anar, començaven a estar molt ficats. Se´ls notava que els agradava experimentar, i se sentia la curiositat que tenien per les arts.

Els dos grups, tant del matí com a la tarda eren molt divertits, alguns amb més desimboltura que altres, es lliuraven als exercicis, deslligant els lligams del judici extern. Entre ells alimentaven l’exposició, les ganes de veure els mons imaginatius d’altres caps … Tot el dia va ser un gust.

A última hora vam fer un taller per a professors. Van assistir-hi 18 d’ells, persones en general d’uns 40 a 50 anys, amb aspecte més o menys clàssic. Feien pinta que ho anaven a gaudir, sens dubte !!!

I així va ser. Amb l’escalfament i ja van començar les primeres rialles i bromes. Després passem a fer una mica de mímica. Es comportaven de manera tímida, però estaven predisposats a fer-ho, a vegades amb una mica d’obligació … però sempre amb bon humor.

L’últim exercici consistia a fer una mica d’improvisació. En explicar l’exercici alguns d’ells van dir que havien de marxar urgentment… jajaja… amb compromís, no s’atrevien a exposar-se a qualsevol situació. A això se li sumava que els alumnes havien acabat les classes i estaven observant als professors fer el pallasso !!!! Van començar per parelles, molt bé, molt naturals i graciosos, amb timidesa però donant-ho tot !!! Bravo profes !!!

I així va acabar el dia, vam recollir i ens vam anar al pis que Petit Món ens deixava, i que s’estava genial.

Al dia següent vam anar a l´escola molt aviat, havíem de preparar-nos per actuar just després de l’assemblea matinal, davant de més de 500 personetes !!! Aixó és per gaudir-ho !!!

Un dels alumnes ens feia de tècnic de so, i un altre s´encarregava de la cámara de video. A continuació vestuari i maquillatge. I … que comenci l’espectacle !!!!

Tot va ser genial, el públic increïble, xisclaven d’il·lusió, les rialles es contagiaven a cada acció, cada mirada pallassa, impressionant. Ho vam gaudir com mai.

En acabar, tots els nens ens envoltaven, volien xocar les cinc, donar les mans, fins i tot ens abraçaven !!!

Ens vam dirigir al Music Hall a fer el taller del matí, quan pel camí venia una tropa de nens i nenes d’uns 4-5 anys amb els braços oberts que es van xocar amb nosaltres per abraçar-nos … que tendre va ser !!! Després giraven i s’anaven corrent !!! Què gest més tendre, què infants més amorossos…

Els dos tallers del dia eren per a alumnes de grau 9, entre 15-16 anys, i els dos van ser un regal. Estaven súper motivats amb ganes de fer teatre, clown, ens va sorprendre. Una parella de noies va fer la millor improvisació que hem vist en tot el viatge, gairebé ens arrenca les llàgrimes de gust, eren molt bones i sabien el que feien …

Al final de l’última classe un grup de noies va voler fer una improvisació, sense preparar, en l’extra temps … primer cop que ens passa … Increïble !!!

I així acabem aquesta col·laboració, intensa, com són totes, però amb molt bon gust de boca, per haver-ho compartit amb gent motivada que valoraven el poder de la interpretació i del clown !! Ens vam acomiadar, però tornareu a saber de nosaltres … Petonassos!!!!

La següent col·laboració va ser també a través de Petit Món, us parlarem d’ells en els següents post, han estat molt especials per a nosaltres per tota la seva ajuda. En aquesta ocasió es tractava de fer una actuació a l’hospital Shankarapur del Nepal Disable Association (NDA) dedicada a lesions de medul·la espinal i paràlisi. Petit Món els ajuda a millorar moltíssim les condicions de vida dels pacients donant equipació essencial.

L’última adquisició va ser una cadira de rodes elèctrica per a una noia amb paràlisi cerebral anomenada Dolma. Abans Dolma depenia de que algú la traslladés a una cadira de rodes convencional, i ara, gràcies a Petit Món pot desplaçar-se a la seva voluntat … una aportació que canvia una vida …

Havíem pactat fer l’actuació a les 12 pm amb Krisna, un noi que s’encarrega de coordinar les activitats de la secció. Així que vam arribar a l’hospital, ens va rebre Krisna i amb ell vam comentar els detalls, Karen, un dels nois de Sano Sansar ens faria de tècnic de so, vam col·locar el banc al pati on actuaríem i ja tot estava llest.

Ens vam anar a una habitació a preparar-nos. Entre lliteres d’hospital ens vam canviar de roba i ens vam maquillar, no va passar massa temps perquè donéssim el senyal de preparats !!! Així que va anar passant la veu fins Karen, que va iniciar la música … Ens vam llançar a escena !!

Allà hi havia nens i adults, la majoria en cadira de rodes col·locades en una única línia, ansiosos per veure l’actuació … Al principi estaven estupefactes, els agradava el que veien però no era la versió de pallassos que esperaven … però poc a poc van anar entrant en la història i es van començar a sentir els primers aldarulls i les primeres rialles, començàvem el viatge junts per l’imaginari de Somiant Pinzells.

Nosaltres també poc a poc ens vam anar deixant anar, ajudats pels voluntaris que preníem del públic, un amor d’intervencions que va fer el moment de tots, compartint instants d’aquesta senzilla història que només pretén un somriure …

Al final, tots junts vam compartir opinions i comentaris: els va agradar molt !! Ens va agradar veure que els havia sorprès, que no s’esperaven una cosa així, havíem portat el teatre al seu centre i l’havien pogut assaborir amb calma.

És molt gratificant poder compartir moments així, poder percebre l’agraïment de gent a la qual podem canviar una mica la seva rutina, mostrar la vida des d’un prisma diferent, i ens va donar la impressió que ells ho necessitaven i ho agraïen.

Finalment ens vam fer la foto de grup, una experiència preciosa que ens deixa un deliciós sabor de boca … Això ens omple, dóna sentit a aquest viatge i a tot el que fem!!! Moltes gràcies!!

Després de la festa del Dhasain i un cop recuperats del trekking al camp base de l’Everest vam contactar amb Hugging Nepal, una ONG dirigida per Álvaro i Maria. Una nois encantadors que ja fa gairebé 4 anys que viuen a Kathmandú. Amb ells ens vam reunir per veure les possibilitats de col·laboració que teníem. En els següents post us explicarem més sobre la tasca i els projectes que ells duen a terme al Nepal.

Per començar ens va donar el contacte d’una escola anomenada Koseli Foundation, que treballa donant educació a 75 nens de l’slam (suburbis de barraques) que hi ha als límits del riu Baghmati de Kathmandú.

Vam arribar a l’escola a l’hora que ens havien citat, a les 10 a.m. Allà  vam esperar fins que va arribar Mrs. Neelam, la directora de la fundació. Li vam comentar de fer un taller de teatre per als més grans i tot seguit l’espectacle de clown, ens va respondre que seria genial, així que ens vam posar de seguida a treballar. Ens vam vestir amb el nostre uniforme de treball i vam convocar els nens més grans al pati per començar.

Vam fer els exercicis típics, coordinació, concentració, treball en equip, els explicàvem a poc a poc i amb la traducció del personal de l’escola. Tot anava bé, els nens s’anaven motivant a mesura que avançàvem.

Focalitzàvem esforços en els més tímids que en ocasions eren més reticents a col·laborar, i així ens asseguràvem que tots participessin. Com sempre les bèsties es tranquilitzaven quan toca improvisar davant del grup… jejeje… llavors la tempesta deixa pas a la calma… qui serà el/la primer/a voluntari/a…? Jejejeje (riure maligne).

Però els nervis duren només fins als primers voluntaris, en veure que no era tan difícil els van entrar les ganes de sortir i lluir-se. És molt bonic veure’ls amb els nassos posats representant petites escenes, donant-ho tot!! Així va acabar el taller, amb els nens demanant poder fer més… aaaish… això ens omple… però no hi ha temps, hem de fer l’espectacle ja!!!!

Li vam explicar al tècnic de so improvisat les entrades de les músiques i ens vam anar a preparar. Com ja estem acostumats, disposavem 10-15 min per vestir-nos, maquillar-nos i preparar-nos. Al principi, les presses ens estresàven i no ens deixaven entrar en escena bé… amb el temps i la repetició t’acabes acostumant… no queda més remei…

Comença la música!!!! Sortim a escena, els nens de totes les edats estan al màxim!!! Les primeres riallades no triguen a arribar, i això sempre ens dóna una motivació extra que es retroalimenta.

Sempre intentem que els nens estiguin a l’ombra durant l’actuació perquè no es desfacin, però aquesta vegada, el pas del temps posterior a la planificació havia descobert el sol a la primera fila… Així que aquests nens estaven veient-nos a contrallum, amb la mà fent de visera, buscant el punt on poguessin veure alguna cosa, i igualment no deixaven de riure… quin gust de públic!!!!

Els costava molt sortir com a voluntaris, així que entre rialles s’assenyalaven els uns als altres per evitar ser escollits, fins que trèiem l’afortunat, que amb cara entremaliada i avergonyida sortia animat pel públic… un show en si mateix…

A més, el volum de la música atreia als veïns que treien el cap per veure per sobre de la tanca, fins que sortíem a per un d’ells per introduir-lo a l´espectacle, hagués estat molt divertit, però en el precís moment que sortia tots es dispersaven corrent entre rialles… parlem d’àvies i avis fugint dels pallassos… jajajaja…

I, res és per sempre, tot té un final o un fins després. Per agrair-nos el temps compartit els nens de la fundació ens van fer un regalet de record, un pot per als llapissos i un dibuix preciós, els dos fets per ells!!!! Ens ho van lliurar entre abraçades… què bonicos són… Us guardem al cor i fins la propera ocasió!!!!

I ja estem al Nepal!!!! Després de creuar la frontera per Birgunj, com si d’un altre segle es tractés, moltíssim tràfic de camions, barrejat amb carros tirats per bous guiats per homes amb faldilla i turbants. Ens dirigim a Kathmandú, però abans ens esperen 15 hores d’autobús per tortuoses carreteres…

Allà esperem resposta de totes les ONGs a les que havíem enviat petició de col·laboració. Durant molts dies va regnar el silenci. La raó és que vam coincidir amb la festa local del Dhasain, la més important de l’any, que suposa un mes de vacances a les escoles.

La primera ONG que ens va contestar va ser Papa ‘s House. Una ONG que es dedica a donar educació i una vida digna a infants sense recursos. Ens van avisar que a la casa només hi havia uns 20 nens i nenes a causa de les festes. Per descomptat nosaltres vam estar encantats de ajudar-los, emocionats amb la nostra primera col·laboració al Nepal.

La casa d’acollida estava a uns 5 km del nostre hotel, així que vam decidir anar caminant!! Motivats!! Doncs sí, d’aquesta manera guanyàvem una visió més global de la ciutat, a més del centre més turístic.

La casa era bonica pel seu gran jardí cobert de gespa, amb gronxadors i una pista de bàsquet. Ens va venir a rebre Michael, un home maquíssim que ens va presentar a tothom, professors i nens, tots amb grans somriures, estaven esperant l’arribada dels pallassos !!!!

Després de familiaritzar-nos amb els nens vam decidir començar el taller, al jardí, sobre la gespa refrescant. Els nens eren d’edats molt diverses, des de 4 anyets la més petita, fins a adolescents.

Però vam poder fer una combinació d’exercicis per a tots. Eren molt tímids, els costava molt fer exercicis on es mostraven individualment davant del grup, però a mesura que avançàvem la confiança augmentava i la tensió va deixar pas a la diversió.

Que graciosos eren, sobretot la més petita, que no parava de córrer gaudint de les seves dues cames noves, unes pròtesis des del genoll fins als peus.

Al final vam fer unes simples improvisacions que van posar a tots a prova. Què graciosos estaven, nerviosos i tímids, moníssims …

I el final del taller va donar pas a la nostra actuació. Vam preparar l’escenari, que per descomptat seria sobre la gespa, vam col·locar el banc de rigor i vam donar les directrius al tècnic de so improvisat que estava tant nerviós com si actués ell…

Per a nosaltres cada actuació és única, sempre ens posem nerviosos moments abans de començar, i així ho vivim més intensament… no ens cansa.

Va arribar el moment de començar, sona la música i sortim a escena. Els nens emocionats, per fi els pallassos!!!! S’ho van passar genial amb els nostres despropòsits, els van encantar i ens ho van fer saber amb les seves rialles i somriures, mirant-nos directament amb aquells ulls brillants, oberts com plats, les boques obertes, aliens als gossos que no deixen de bordar …

Les escenes es succeïen i els nens s’amuntegaven cada vegada que demanavem un voluntari. Nosaltres gaudint de la seva generositat, la seva il·lusió i la seva capacitat d’il·luminar-nos amb la seva innocència.

Al final aplaudiments i abraçades, somriures i molt d’amor… Ens quedaríem a viure en aquesta casa sense dubtar-ho!!!! Que magnífic ambient, és emocionant poder ser testimoni tan admirables obres altruistes. Us desitgem el millor del món !!!! Molts petons i abraçades.

La següent col·laboració també va ser a través de Fondació Myanmar. Es tracta d’un projecte anomenat Green Pastor dut a terme en un poblet que es diu Tee Gyi, prop del poble de Shwebo. El nostre contacte va ser Martin, un birmà molt simpàtic. Ell és el coordinador del projecte i viu en aquest poble juntament amb la seva família.

Mario, el guapíssim fill d´en Martin !!!!

Ens va explicar que proporcionen educació als nens del poble donant suport a l’escola local i proporcionant classes extra a la tarda. També han obert una llar d’infants on tenen cura dels petits de 3 a 5 anys mentre els seus pares estan treballant. Per a què els nens puguin assistir a l’escola, proporcionen ajudes a les seves famílies a través d’un programa de cria de cabres. Aquest projecte intenta promoure i generar un negoci per a aquestes famílies com a criadors de cabres, a més de les altres activitats del camp, i així reben un sou.

Per arribar al poble des de Mandalay, a 110 km, seguim les indicacions que ens va donar Martin. Primer vam agafar un autobús local cap al poble de Shwebo. El viatge va durar 3 hores, en un autobús bastant pintoresc, ple de locals, amb tendència a marejar-se i a treure l’esmorzar prematurament…

Almenys una persona per viatge comparteix l’esmorzar amb el paisatge… sense cap motiu evident, això només ho vam veure a Myanmar… Un cop a Shwebo vam esperar a que Martin ens recollís mentres ens preniem un deliciós te de Myanmar, te verd amb llet condensada… una exquisida bomba calòrica.

Vam anar fins al poble amb dues motos, una de Martin i una altra del seu germà, aquesta última no portava doble seient, sinó una plataforma per portar mercaderia. El trajecte va durar 40 minuts, i us asseguro que no va ser fàcil, la plataforma era dura com una pedra. El camí primer va ser per carretera d’asfalt i després per camí de carro, literalment, anàvem esquivant carros tirats per bous.

La plataforma va ser un malson… A més part del camí era impracticable, havíem de baixar de la moto per treure-la del fang i continuar, començava l’aventura en el poblet de Tee Gyi!!!!

Un cop allà, vam anar a la casa de Martin, on ens esperaven alguns dels adults del poble, curiosos, ens venien a rebre… Quin espectacle de gent, ens vam  fer unes bones rialles junts, sobretot amb una dona que tenia molt caràcter.

Allà també hi era Ségolène, una noia francesa que vam conèixer a Vientiane, col·laborant amb Enfants du Mekong i que ens havia posat en contacte amb Fondació. Ella estava vivint allà durant una setmana… que valent…

Després vam explorar la zona. Vam anar a veure l’escola, que es tractava d’un edifici de maó amb una esplanada davant. Tot el mobiliari era de fusta, ens va semblar molt bonic, amb pocs recursos i molt bàsic, però la imatge d’aquest lloc al mig del camp, amb els nens “uniformats” de verd i blanc era molt bucòlica.

L’uniforme de les escoles a tot el país és: la part de baix faldilla o Lodgy verd i la de dalt camisa blanca, amb algun que altre forat… a més porten una bossa creuada, normalment feta a mà per ells, que de vegades se la pengen del front.

En veure’ns arribar els nens es van posar com bojos!!! i com no, vam començar a jugar amb ells. La professora intentava calmar-los, però sense èxit, i vam decidir anar-nos perquè poguessin recuperar la normalitat i continuar amb les seves tasques, ja ens veuríem en uns minuts després de classe…

La finca de Martin i la seva família és on hi ha el corral amb el viver de cabres. Allà hi ha unes 40 cabres, 4 vaques, 3 porcs i uns quants pollastres que es ficaven per tot arreu…

El lloc era molt pintoresc, perfecte per al workshop i l’espectacle!!! El problema era trobar un espai amb ombra, evitant el sol, i que estigués lliure d’obstacles. Finalment vam decidir fer-ho sobre una zona coberta de gra de blat, o alguna cosa semblant, amb alguna que altre caca de vaca. Allà podriem gaudir de l’ombra d’un gran arbre.

Martin va reunir a tots els nens per fer el workshop, estaven eufòrics, súper emocionats d’estar amb nosaltres!! Qualsevol petit joc que proposéssim ho acceptaven immediatament… molt graciosos.

Comencem els exercicis del workshop, era impossible aconseguir que es concentressin, no paraven quiets, tots repetien a crits cada paraula que dèiem… jajaja… Quin desgavell!!! Com no parlaven anglès Martin ens mig traduïa, però era complicat, cada explicació portava molt de temps, així que ens vam deixar de complicacions i ho vam orientar tot a fer jocs…

Tot i les petites dificultats, ens ho vam passar tots molt molt bé, entre jocs i rialles, els nens estaven encantats!!! I els pares que van estar tot el temps al voltant mirant no deixaven de somriure…

Després del workshop tots els nens es van dispersar, igual que els adults, mentre els recordàvem que en 30 minuts faríem l’actuació.Vam preparar el banc sobre la zona de gra fent d’escenari, i vam posar altres bancs com a grades per al públic…

Ens vam preparar, ho teníem tot a punt i alguns nens ja havien arribat, però encara eren massa pocs per començar. Vam decidir esperar una estona, i sí, van arribar alguns més, però encara no eren suficients, en total hi havia uns 12, enfront de les més de 30 persones que esperàvem.

Després d’una estona d’espera Martin ens va recomanar començar perquè la resta fossin atrets per la música i les rialles… I així ho vam fer, vam començar l’espectacle. Les primeres rialles van arribar rapidíssim, i efectivament això va atreure a la resta de gent, gairebé tot el poblet, al final el públic era d’unes 50 persones.

Els adults, sobretot les dones, reien sonorament, va ser tot un èxit, es partien de riure. Els encantava quan teiem voluntaris, els semblava molt graciós veure algú del seu poble a l’escenari amb nosaltres mort de vergonya… Un públic excel·lent… Al final del número ens demanaven una segona part, volien més!!!!

Els vam dir que la propera vegada la història continuaria… Mentre un grup de nens amb somriures gegants, cabells esvalotats i vestits plens de fang i pols ens envoltaven demanant-nos més joc. Així ens passem la següent mitja hora xocant palmes i fent pessigolles entre persecucions. I va acabar la nostra col·laboració, amb desenes de cares somrients al nostre voltant recreant escenes de l´espectacle mentre comentaven i seguien rient.

Nosaltres ens vam quedar a dormir a la casa de Martin, igual que Ségolène. La família dormia al menjador, i nosaltres a la cuina. Durant el sopar va aparèixer pel terra del menjador, al costat de Ségolène, un centpeus de 15 cm de llarg i 2 cm d’ample que pel que sembla és verinós, un veritable monstre prehistòric, sense exagerar!! Tots es van tirar a matar-ho al moment, però això no va evitar que la pobra Ségolène es quedés blanca de l’ensurt…

La nit no va ser molt bona. La mosquitera no ens aïllava dels insectes més petits, així que estàvem coberts d’ells… i una de les cabres estava enfadada amb el món i no va callar en tota la nit!! No obstant això, teníem al costat una finestra oberta mostrant-nos un cel espectacular, es veien totes les estrelles, a més de la preciosa llum d’alguna cuca de llum de tant en tant…

Al dia següent, de la mà d’un grup de nens, vam fer una passejada pel poble, entre vaques, cabanes de palla i bambú, telers i grans recipients de fusta que feien servir com a morter per triturar el gra… un altre món… un altre segle…

I ens vam tornar a Mandalay pel mateix camí però en sentit oposat… Una experiència inoblidable… No deixem d’aprendre.

Després del taller realitzat per JRS anàvem a fer una actuació al Orfenat de Palana. Es tracta d’un orfenat amb 177 nens d’edats compreses entre 5 i 18 anys. La meitat prové de famílies que no tenen mitjans per mantenir-los i l’altra meitat directament no té família …

Només creuar el carrer ja estàvem a l’orfenat. Primer ens trobem seu camp de futbol, ​​amb porteries fetes amb tres pals de fusta. Després l’edifici on anàvem a actuar, una gran sala on ja es trobaven tots els nens esperant-nos … que pressió !!!! No havíem ni begut aigua després del taller anterior !!!! I al costat dels dormitoris, una gran cabana de fusta, una sala gran plena de lliteres de fusta, ens sentíem com estar en un altre segle …

No podíem perdre ni un segon, ja que tots estaven esperant !!!! Vam entrar a la sala per veure l’espai … ens observaven, teníem moltes mirades sobre … expectants … així que anem a fer una mica el ximple … jajaja … la reacció va ser immediata … van començar a riure i acostar tímidament … Tenien molta curiositat però també un cert respecte … de què anava això? Que fa aquest tio mirant-nos sense fer res amb cara d’ensurt …? jajajaja … que cosa més mona, amb samarretes de talla més gran, cares brutes després d’haver jugat a futbol, ​​els pèls esvalotats, aquests somriures ensenyant totes les dents, cares de murris … Això seria molt bonic !! !

Però primer el primer … Paul, el responsable del centre i el nostre contacte, ens faria de tècnic de so. Vam provar l’altaveu, tot correcte, li vaig dir les marques de canvi de música, tot entès, i vinga !! Anem-nos !!! Ah! la càmera, la col·loquem per poder gravar aquesta irrepetible escena … 177 nens amb ganes boges de veure què oferíem !!!! I un cop tot al seu lloc … a canviar-nos !!!!

Ens canviem rapidíssim en el seu dormitori, sobre una llitera de fusta, maquillándonos, l’escàs maquillatge que fem servir, amb un trosset de mirall que portem, i … llestos !!!! Petons, moltes merdes, copets al cul i a escena.

Només entrar, amb un ensopegada simulat ja van començar les primeres rialles … el públic estava molt disposat … El xou anava molt bé !!!! Els estava encantant …

El que no van poder veure va ser la majestuosa entrada de Mayra per darrere de la sala, com entrava sense avís va passar desapercebut … però jo sí que ho vaig veure … jajajaja … va sortir volant !! … vaig haver de reprimir el riure … i ella, com a gran professional que és, va seguir com si res hagués passat …

En un moment vam demanar un voluntari, ha de ser un nen petit perquè ho hem de agafar en braços … doncs no hi havia manera que un dels petits s’atrevís a sortir … jajaja … Per sort un agosarat voluntari va sortir al rescat, el problema és que era molt més gran del que s’esperava … però no canviem res, i va ser encara més còmic … que rialles sostenint al voluntari en braços … primer jo, i després el següent voluntari adult, Paul … jajaja … la gent va reconèixer l’error del moment i encara reien més …

I finalment, vam acabar, amb la mateixa escena d’amor de sempre, entre aplaudiments, crits i rialles … Tots els nens ens van envoltar i vam començar a xocar els cinc, s’apilaven, ens envoltaven penjant dels nostres braços … eren per menjar-se’ls a tots !!!! I per acabar, una foto final de grup … amb els 177 nens !!! jajajaja …

Que preciós lloc per acabar un dia tan ple de tot … Des adolescents amb moltíssimes ganes de conèixer, de compartir amb nosaltres, de escoltar-nos, a desenes de Tom Sawyers i Huckleberry Finns amb els pèls esvalotats i el tirador a la butxaca, gaudint i regalant-nos les seves rialles … Aaaaish … aliment per al cor …

Sortim per canviar-nos, estàvem envoltats de desenes de nens, observant, comentant entre ells, mentre, seguíem fent el pallasso per a la seva diversió … Aquests nens estaven totalment oberts al que els poguéssim oferir … i s’ho vam donar tot, el nostre amor, les nostres rialles i les nostres llàgrimes … la veritat és que es mereixen això i molt més … No ens volem anar !!!! fins aviat … sniff …

A Myitkyina vam conèixer a una germana de l’ordre filles de Jesús, Rosemary, i ens va demanar si es podia unir els dos últims dies al taller que estàvem fent (veure post de Fondacio), li vam dir que cap problema.

Rosemary està portant una formació per a professors que estaran destinats a ensenyar en escoles de camps de desplaçats portats per l’ONG Jesuits Refugees Service (JRS). Aquesta ONG té presència a tot el món, proporcionant educació i recursos a persones que es troben en camps de refugiats, que de vegades no és una situació temporal, sinó de dècades …

Aquesta és la quarta edició de la formació per a professors que es realitza, i els professors de les edicions anteriors ja estan exercint com a professors a l’orfenat i al camp de refugiats de Palana.

Rosemary ens va demanar si podríem tenir un forat per fer un taller a aquests futurs professors, també gent d’àrees remotes, en zones rurals amb escàs recursos econòmics … I nosaltres vam dir que per descomptat !!! Encara que només tinguéssim una tarda disponible … Una cosa és alguna cosa … faríem un taller de 3 hores, fent exercicis barrejats de diversos temes, sobretot de comunicació, que era el que podria ser més útil.

Així que vam acabar el taller anterior amb Fondació (veure post) vam menjar en 15 min, ens preparem la motxilla i vam sortir escopetejats cap al poble de Palana. Rosemary es va encarregar del transport, ja que estava als afores de Myitkyina. Un cop allà … que preciositat de lloc !!! Enmig d’un prat, amb les muntanyes imponents al fons, vestides amb un tul de núvols … L’escola era una gran cabana de fusta, el camí d’argila vermella, per on passava algun carro tirat per bous … Un escenari de conte …

Arribem a les 13:30 i ja estaven tots a l’aula. Es tractava d’uns 24 nois i noies, i tots entre 18 i 24 anys. El nostre traductor es deia Shan. Estaven tots asseguts als pupitres, al vell estil, tot de fusta. I vam començar, com no, presentant-nos nosaltres, després els vam fer aixecar i fer un cercle …

Comencem amb vosaltres i el vostre somni … Coneixent-un a un els descobríem, es mostraven i mostraven algunes de les seves característiques … un molt bon inici … Com teníem molt poc temps vam fer una barreja, els exercicis eren bastant ràpids i explosius , la intensitat va ser molt alta en tot moment, i ells no van tenir temps a relaxar-se …

Estaven molt compromesos, se’ls veien molts deixis, algunes actituds molt d’adolescent, però amb l’alta intensitat dels exercicis i nosaltres damunt en tot moment no van deixar d’estar connecta-dues … Insistíem molt en la necessitat d’una comunicació clara, una interacció completa entre emissor i receptor, i en tot moment el vam posar en un context docent, dirigint-lo a professors.

Vam fer un petit descans i continuem amb exercicis més descansats física-ment, però amb més dificultat. Van experimentar les dificultats de la comunicació, com no donar per fet l’eficàcia del missatge … no se’n sabien avenir amb el resultat … no s’ho esperaven, va ser realment enriquidor, per a nosaltres i per a ells …

I així vam acabar el taller d’una tarda, amb joves molt motivats que serien els profes-sors de la zona, una tasca gens fàcil, en unes condicions que requereixen més art que coneixement … Molt bona sort !!!!

I nosaltres continuàvem amb una actuació a l’orfenat, que estava just al costat, creuant el carrer … (veure el següent post).

La nostra següent parada clowniense va ser Myitkyina !! Una ciutat en l’estat de Kachin. Si voleu més informació del lloc mireu el post de Myitkyina al nostre blog de viatge. A través d’Fondació Myanmar ens van oferir participar en el mateix curs de Youth Leadership and Development Center (YLDC) però per a joves de l’estat de Kachin. Igual que en la versió de Yangon, el curs estava destinat a formar gent amb pocs recursos econòmics perquè després ajudessin en projectes de desenvolupament a la zona, molt castigada per la droga-dicció i les mines de jade …

En aquest cas l’organització ens va proporcionar el transport, 22 hores d’autobús des de Yangon, i l’allotjament.

Ens allotgem en els dormitoris propietat de l’església, de la qual va néixer la pròpia ONG Fondacio. Va ser molt bonic perquè vam estar convivint amb Rita i Zenaw, els nostres contactes allà. Elles ens preparaven cada dia espectaculars plats locals per dinar i sopar !!! i després compartíem la taula parlant de tot tipus de temes sobre el país, la regió, nosaltres, els nostres somnis …

Per exemple Rita és d’Bhoma, una ciutat al sud de Myitkyina amb un altíssim índex d’addicció a l’heroïna. Pel que ens va dir, entre el 80 i 90% de les famílies tenen un membre addicte a l’heroïna … així que els drames familiars són constants, els més joves tenen fàcil accés a aquesta droga i la ciutat pot arribar a ser molt perillosa. L’objectiu de la Rita és acabar la formació que està rebent de la Fondació per arribar a ser treballadora social i ajudar a la seva ciutat natal … Aquest és un bon exemple de les conseqüències del treball de Fondació Myanmar i els projectes que està realitzant allí la església. Agrair a Rita ia Zenaw la seva hospitalitat ja que vam estar com a casa als 3 dies i mig que convivim allà amb elles.

Quan vam arribar el curs de YLDC era al segon mes així que el grup ja es coneixia. L’edat dels participants era entre 16 i 27 anys. A causa del bon resultat que vam obtenir en Yangon anàvem a fer el mateix, els mateixos exercicis en el mateix ordre, i a veure si la resposta era la mateixa.

Comencem com sempre amb les presentacions, les nostres i seves, i així iniciàvem una relació que acabaria sent estreta. Després els sorprendríem amb jocs d’escalfament, i tot començava a agafar forma …

Són gent molt motivada, amb moltes ganes de rebre el que els oferíem, semblava que tot anava a ser molt fluid … I efectivament, tant els exercicis d’interpretació com de comunicació van ser genial !!

Encara que eren molt tímids i poc acostumats a exhibir-se, uns més que altres, van veure la importància dels exercicis i van posar tot l’art que tenen, que no és poc. Aquest grup era una mica més tímid que els seus companys de Yangon, però tenen un caràcter diferent que els dóna valor, de diferent manera.

En exercicis que normalment tots intenten escapar realitzant-a corre-cuita, ells s’ho prenien amb més calma, fins i tot el allargaven més del necessari … tot un regal … Els exercicis sobre emocions van ser com de costum, difícils … No és fàcil expressar emocions de cop i volta ia petició, requereix el seu procés, però era genial veure com ho estaven intentant, buscant al seu interior l’interruptor, la clau, o la porta … Tot un èxit, no hi ha res millor que començar pel principi …

La resta de dies van ser com una seda, la motivació estava pels núvols, fins i tot començaven a repetir deixis nostres que apareixen mentre expliquem, i els anaven repetint durant tot el dia, com un afegitó còmica … molt graciosos !!! L’últim dia vam fer el mateix que en Yangon, una representació final. Ells havien de crear una peça amb alguna consigna que un altre proporcionada per nosaltres … Quina gràcia tenen !!! S’ho prenien tan seriosament que era súper còmic, concentrats, intentant representar un elefant el més fidelment possible … no tenia preu. Ens van regalar algunes perles per recordar … com un cocodril que pren vida sortint d’un llibre, una fantàstica escena en què un home ven el seu estimat ruc, demostrant profunda tristesa !!! Quin regal !! Va ser molt emotiu … o una successió d’escenes amb decorat humà, representant cada element important … molt viu !!

Així concloem aquesta experiència, aprenent més i més de la genial gent d’aquest país. Recorrent els nostres propis laberints, tots junts, entre somriures, sorpresa i tremolors de timidesa … jejeje … I per tancar el taller ens van dedicar unes paraules en nom de tot el grup i ens van fer un regal de record !!!! Una samarreta amb la bandera de la regió i ètnia: Kachin. Així que ens vam acomiadar amb petons a les galtes i abraçades … Àmplies i sinceres somriures … que gent més bona … us desitgem el millor i esperem tornar !!!!

A Yangon també treballem amb l’ONG Fondació Myanmar. Ens va passar el contacte Ségolène, una voluntària de Enfants du Mekong, i després de llegir el que feien pensar que seria perfecte poder donar un cop de mà. Es tracta d’una ONG associada a l’església que organitza formacions per a joves de zones fora de Yangon o rurals.

Els ajuden en el seu desenvolupament i així proporcionar sortides laborals dignes. Aquest programa es diu Youth Leadership and Development Center (YLDC). Consisteix en 4 mesos de formació, i els donen allotjament i manutenció. Molts dels que acaben el curs es comprometen per ajudar en altres accions socials dutes a terme per l’ONG.

El nostre contacte era Roger Martin, que fins i tot em s’aventuri a preguntar-li si era català … però no, en la majoria d’organitzacions catòliques que hem treballat els locals adquireixen un nom de bateig, i aquest és d’origen llatí … Així que vam trobar victòries, Marías, Júlies …

Després de comentar les possibilitats, i tenint en compte que ja eren al segon mes de la formació, vam decidir que seria ideal poder fer un taller de 3 dies, distribuït en 5 sessions, 3 de matí i 2 de tarda, així podríem explorar amb els exercicis que tenim preparats diversos vessants de la comunicació i interacció social.

El primer dia de taller vam arribar una mica tard … A més de que tots dos som experts en esgotar el temps fins a l’extrem, els trens en Yangon no van ajudar, no són precisament el transport més puntual que hem fet servir … com deia Carlo Mo, les excuses són de principiants …

Arribem al centre, i allà ens esperaven 20 nois i noies d’entre 16 i 27 anys, amb mirades àvides, disposats a tot, amb unes ganes fantàstiques per començar … Així que, allà anem !!!! El primer de tot, retirem totes les cadires que havien posat per fer classe … això no anava a ser una classe normal: la fama costa !!! jejejeje …

Com sempre vam començar presentant-nos nosaltres, després ells i d’allí ja va començar el nostre viatge. Va ser molt bonic, no només per a ells, per fer activitats noves que els descobrien a ells mateixos i aspectes diferents de la interacció i comunicació, sinó també per a nosaltres !! Ens al·lucino el bé que van funcionar els exercicis, el fàcil que era comprendre’ls, ressaltar les particularitats de cada interacció, com ells mateixos es donaven compte de les dificultats mentre els feien …

Teníem una traductora, Júlia, que participava i ens ajudava perquè tots ens entenguéssim, i en la majoria de moments no calia traducció, tot era molt clar, ells estaven molt oberts i la comunicació fluïa sense problemes.

Es podia veure les dificultats en els exercicis que requerien exposició, sortir i mostrar-se davant el grup. La majoria no estan acostumats, no tenen pràctica, així que veure’ls realitzar exercicis d’interpretació gestual era un plaer, com intentaven prendre el seu temps, el seu espai, i com la por escènica, els complexos, els judicis s’afanyaven les seves accions … jijijiji. .. d’això es tracta … d’aprendre de mostres reaccions …

A més, en termes de comunicació grupal, d’escolta i d’expressió, segons les cultures i costums, les prioritats varien, es pot veure com alguns vessants de la comunicació estan mes treballades que d’altres, la paciència en el moment de transmetre el missatge, la empatia per assegurar la recepció de la comunicació, la relació entre els interlocutors …

Tot un fantàstic món que no deixa de sorprendre … Sorprèn tant que de vegades ens costi tant comunicar-nos quan ho estem fent cada dia …

La resta de dies van ser igual de fluids, tots estaven molt compromesos, esperant amb impaciència el següent repte, la següent situació que els faria experimentar i conèixer més sobre ells mateixos …

I així va ser, en cada exercici els posàvem a prova, els fèiem acostar-se una mica més a conèixer-se a si mateixos … una tasca de vegades no molt fàcil d’acceptar, però ells estaven molt motivats !!!!

I va arribar el darrer dia, moment per tancar, assentar i concloure. Per això els vam fer fer una mini representació final, un treball en grup, escènic, artístic, de comunicació i improvisació … Va ser genial !!!! Ells ho van gaudir, amb els seus reptes i obstacles, tant realitzant-com observant, analitzant i assimilant … Una fantàstica experiència per a tots.

Un cop acabat tocava acomiadar-se, i per això ens van envoltar en un cercle i ens van dir unes paraules d’agraïment, sinceres, pels tres dies que havíem compartit, gaudit i après … i ens van donar un paquet … amb … 2 Longys !!!! La típica faldilla birmana !!!! Que guai !!! Què bonica !!!!

Així que uns abraçades finals i ens anem amb tot posat, els longys seu amor i el molt que hem après amb ells … Fins aviat !!!

A Yangon, Myanmar, vam contactar amb l’ONG World Child Cancer. Es dedica a proporcionar recursos a la planta d’oncologia de l’Children Hospital de Yangon. Es dediquen de millorar les condicions dels pacients en tot el que poden, i aportar una mínima educació mentre estan ingressats a l’hospital.

Ens trobem amb la nostra persona de contacte, Mr. Tung, després e comunicar-nos per email. Un noi molt simpàtic i rialler que s’encarrega de dirigir l’equip docent !! Quedem a una cafeteria al costat de l’hospital per concretar detalls. Pensem que la millor opció era fer un taller per als nens d’oncologia, un altre taller per a les docents que s’encarreguen de l’escola oberta a la mateixa planta, i finalment el nostre espectacle de clown per als nens, els d’oncologia i hemología junts. Però primer ho havia de confirmar amb la seva cap, aquesta mateixa nit i ens diria la resposta.

Després de la reunió, ens va portar a visitar la planta i l’escola. Aquest és el major hospital per a nens de tot Myanmar, i les condicions eren bastant bàsiques. Vam poder veure la planta d’Oncologia, amb la sala de quimioteràpia i la de recuperació, tot bastant bàsic …

L’escola és una habitació contigua a les esmentades sales, amb llibres i material per fer classe. L’escola està oberta cada dia laboral de 13 a 15 hores. A la paret estava penjada la relació de temes per a tota la setmana, i tenien bastants dies per a dibuix i expressió artística, a part d’altres matèries. Així que els podríem mostrar alguns exercicis per fer amb els nens. Després de la visita ens acomiadem fins a la següent comunicació.

A la nit Tung ens va confirmar que podríem fer el taller per als docents, però que degut a una passa de grip no seria possible treballar amb els nens, ni el taller ni l’actuació. A causa de la quimioteràpia els nens tenen el sistema immunitari molt baix, així que si es dóna algun cas de grip ja no poden unir-los en grup, s’exposarien a contagi i seria molt perillós per a ells. No podien ni assistir a l’escola aquests dies … Una pena, encara que millor prevenir.

I va arribar el dia del taller. Vam agafar el tren i ens dirigim a l’hospital. Un cop allà, ens estaven esperant a la porta de l’edifici per a acompanyar-nos a la sala de l’escola. Tung ja hi era i ens va presentar als set membres del grup, amb docent i assistents socials, d’edats entre 27 i 55 anys, aprox … totes dones, menys Tung.

Les noies més joves se’ls veia despertes, amb ganes de començar, curioses per veure què els anàvem a mostrar, mentre que les més grans estaven bastant rígides, suposem que espantades, a veure què els farien fer uns pallassos … entre nosaltres, jo també hagués estat espantat …

L’habitació estava preparada com si fóssim a fer un simposi teòric sobre psicologia infantil, una taula amb dues cadires per als conferenciants i cadires per al públic … jajaja … Així que vam començar, i el primer que els vam dir va ser de retirar cadires i taules i posar-les a un costat … Crec que les majors encara es van espantar més …

L’objectiu del taller era proporcionar eines a les docents per poder fer activitats artístiques amb els nens, i això preparem, exercicis perquè elles els poguessin fer amb els nens, però primer elles els havien de fer-los amb nosaltres per conèixer bé el seu funcionament, els seus dificultats i els seus possibles resultats … jajajaja … ara sí que pot estar espantades … jajajaja …

Comencem !!! El primer, una presentació per començar a conèixer-nos, totes eren molt tímides !!! i en ocasions estaven molt rígides … I un cop ens vam conèixer tots, vam començar els exercicis. Comencem per l’inici, com ha de ser, i vam anar incrementant la dificultat progressivament … què gracioses !!!!

Cada vegada s’anaven deixant anar més, s’ho passaven genial !!!! Però que desimboltura !!!! Després dels exercicis d’escalfaments, vam passar a fer petites interpretacions.

Pensàvem que seria complicat, massa tímides … quant ens queda per veure … jajaja … però quin riure !!!! Què morro li van tirar al tema !!! I es reien … no ens hem rigut tant en cap taller fins ara … plorant !!!

Era com veure la meva mare o la meva tia Mari Carmen fent un nombre clown, tots estàvem que ens partíem … que fart de riure … i així va ser fins que vam acabar. Vam fer una bona passejada per bastants exercicis, tot l’equip va fer el samurai, va ballar, va fer mímica, van crear una representació … una joia d’equip !!!!

El comiat va ser emotiva, ens van donar les gràcies per mostrar-los una altra manera d’ensenyar, una altra forma d’apropar-se les persones, de fer que les persones s’acosti a si mateixes, i sobretot perquè els nens passin una estona viatjant per la seva imaginació i la dels altres. Les cares d’elles eren clares i sinceres, no feia falta més paraules ni traduccions, aquestes clares somriures ens ho estaven dient … Quina gran equip !!!! Esperem tornar a veure-us, i si no és així, intentarem fer una mica de seguiment per donar-los més material, encara que sigui a distància … Gràcies !!!!

A més, Tung ens va demanar que l’acompanyéssim a sopar aquesta nit, i com vam tenir moltíssima connexió, acceptem !! Ens va convidar tota la nit a sopar i a prendre unes cervesetes mentre ens explicàvem una mica la vida i parlàvem sobre Myanmar … Gràcies Tung !!!! Seguim en contacte !!!