Després de la festa del Dhasain i un cop recuperats del trekking al camp base de l’Everest vam contactar amb Hugging Nepal, una ONG dirigida per Álvaro i Maria. Una nois encantadors que ja fa gairebé 4 anys que viuen a Kathmandú. Amb ells ens vam reunir per veure les possibilitats de col·laboració que teníem. En els següents post us explicarem més sobre la tasca i els projectes que ells duen a terme al Nepal.

Per començar ens va donar el contacte d’una escola anomenada Koseli Foundation, que treballa donant educació a 75 nens de l’slam (suburbis de barraques) que hi ha als límits del riu Baghmati de Kathmandú.

Vam arribar a l’escola a l’hora que ens havien citat, a les 10 a.m. Allà  vam esperar fins que va arribar Mrs. Neelam, la directora de la fundació. Li vam comentar de fer un taller de teatre per als més grans i tot seguit l’espectacle de clown, ens va respondre que seria genial, així que ens vam posar de seguida a treballar. Ens vam vestir amb el nostre uniforme de treball i vam convocar els nens més grans al pati per començar.

Vam fer els exercicis típics, coordinació, concentració, treball en equip, els explicàvem a poc a poc i amb la traducció del personal de l’escola. Tot anava bé, els nens s’anaven motivant a mesura que avançàvem.

Focalitzàvem esforços en els més tímids que en ocasions eren més reticents a col·laborar, i així ens asseguràvem que tots participessin. Com sempre les bèsties es tranquilitzaven quan toca improvisar davant del grup… jejeje… llavors la tempesta deixa pas a la calma… qui serà el/la primer/a voluntari/a…? Jejejeje (riure maligne).

Però els nervis duren només fins als primers voluntaris, en veure que no era tan difícil els van entrar les ganes de sortir i lluir-se. És molt bonic veure’ls amb els nassos posats representant petites escenes, donant-ho tot!! Així va acabar el taller, amb els nens demanant poder fer més… aaaish… això ens omple… però no hi ha temps, hem de fer l’espectacle ja!!!!

Li vam explicar al tècnic de so improvisat les entrades de les músiques i ens vam anar a preparar. Com ja estem acostumats, disposavem 10-15 min per vestir-nos, maquillar-nos i preparar-nos. Al principi, les presses ens estresàven i no ens deixaven entrar en escena bé… amb el temps i la repetició t’acabes acostumant… no queda més remei…

Comença la música!!!! Sortim a escena, els nens de totes les edats estan al màxim!!! Les primeres riallades no triguen a arribar, i això sempre ens dóna una motivació extra que es retroalimenta.

Sempre intentem que els nens estiguin a l’ombra durant l’actuació perquè no es desfacin, però aquesta vegada, el pas del temps posterior a la planificació havia descobert el sol a la primera fila… Així que aquests nens estaven veient-nos a contrallum, amb la mà fent de visera, buscant el punt on poguessin veure alguna cosa, i igualment no deixaven de riure… quin gust de públic!!!!

Els costava molt sortir com a voluntaris, així que entre rialles s’assenyalaven els uns als altres per evitar ser escollits, fins que trèiem l’afortunat, que amb cara entremaliada i avergonyida sortia animat pel públic… un show en si mateix…

A més, el volum de la música atreia als veïns que treien el cap per veure per sobre de la tanca, fins que sortíem a per un d’ells per introduir-lo a l´espectacle, hagués estat molt divertit, però en el precís moment que sortia tots es dispersaven corrent entre rialles… parlem d’àvies i avis fugint dels pallassos… jajajaja…

I, res és per sempre, tot té un final o un fins després. Per agrair-nos el temps compartit els nens de la fundació ens van fer un regalet de record, un pot per als llapissos i un dibuix preciós, els dos fets per ells!!!! Ens ho van lliurar entre abraçades… què bonicos són… Us guardem al cor i fins la propera ocasió!!!!