La següent col·laboració també va ser a través de Fondació Myanmar. Es tracta d’un projecte anomenat Green Pastor dut a terme en un poblet que es diu Tee Gyi, prop del poble de Shwebo. El nostre contacte va ser Martin, un birmà molt simpàtic. Ell és el coordinador del projecte i viu en aquest poble juntament amb la seva família.

Mario, el guapíssim fill d´en Martin !!!!

Ens va explicar que proporcionen educació als nens del poble donant suport a l’escola local i proporcionant classes extra a la tarda. També han obert una llar d’infants on tenen cura dels petits de 3 a 5 anys mentre els seus pares estan treballant. Per a què els nens puguin assistir a l’escola, proporcionen ajudes a les seves famílies a través d’un programa de cria de cabres. Aquest projecte intenta promoure i generar un negoci per a aquestes famílies com a criadors de cabres, a més de les altres activitats del camp, i així reben un sou.

Per arribar al poble des de Mandalay, a 110 km, seguim les indicacions que ens va donar Martin. Primer vam agafar un autobús local cap al poble de Shwebo. El viatge va durar 3 hores, en un autobús bastant pintoresc, ple de locals, amb tendència a marejar-se i a treure l’esmorzar prematurament…

Almenys una persona per viatge comparteix l’esmorzar amb el paisatge… sense cap motiu evident, això només ho vam veure a Myanmar… Un cop a Shwebo vam esperar a que Martin ens recollís mentres ens preniem un deliciós te de Myanmar, te verd amb llet condensada… una exquisida bomba calòrica.

Vam anar fins al poble amb dues motos, una de Martin i una altra del seu germà, aquesta última no portava doble seient, sinó una plataforma per portar mercaderia. El trajecte va durar 40 minuts, i us asseguro que no va ser fàcil, la plataforma era dura com una pedra. El camí primer va ser per carretera d’asfalt i després per camí de carro, literalment, anàvem esquivant carros tirats per bous.

La plataforma va ser un malson… A més part del camí era impracticable, havíem de baixar de la moto per treure-la del fang i continuar, començava l’aventura en el poblet de Tee Gyi!!!!

Un cop allà, vam anar a la casa de Martin, on ens esperaven alguns dels adults del poble, curiosos, ens venien a rebre… Quin espectacle de gent, ens vam  fer unes bones rialles junts, sobretot amb una dona que tenia molt caràcter.

Allà també hi era Ségolène, una noia francesa que vam conèixer a Vientiane, col·laborant amb Enfants du Mekong i que ens havia posat en contacte amb Fondació. Ella estava vivint allà durant una setmana… que valent…

Després vam explorar la zona. Vam anar a veure l’escola, que es tractava d’un edifici de maó amb una esplanada davant. Tot el mobiliari era de fusta, ens va semblar molt bonic, amb pocs recursos i molt bàsic, però la imatge d’aquest lloc al mig del camp, amb els nens “uniformats” de verd i blanc era molt bucòlica.

L’uniforme de les escoles a tot el país és: la part de baix faldilla o Lodgy verd i la de dalt camisa blanca, amb algun que altre forat… a més porten una bossa creuada, normalment feta a mà per ells, que de vegades se la pengen del front.

En veure’ns arribar els nens es van posar com bojos!!! i com no, vam començar a jugar amb ells. La professora intentava calmar-los, però sense èxit, i vam decidir anar-nos perquè poguessin recuperar la normalitat i continuar amb les seves tasques, ja ens veuríem en uns minuts després de classe…

La finca de Martin i la seva família és on hi ha el corral amb el viver de cabres. Allà hi ha unes 40 cabres, 4 vaques, 3 porcs i uns quants pollastres que es ficaven per tot arreu…

El lloc era molt pintoresc, perfecte per al workshop i l’espectacle!!! El problema era trobar un espai amb ombra, evitant el sol, i que estigués lliure d’obstacles. Finalment vam decidir fer-ho sobre una zona coberta de gra de blat, o alguna cosa semblant, amb alguna que altre caca de vaca. Allà podriem gaudir de l’ombra d’un gran arbre.

Martin va reunir a tots els nens per fer el workshop, estaven eufòrics, súper emocionats d’estar amb nosaltres!! Qualsevol petit joc que proposéssim ho acceptaven immediatament… molt graciosos.

Comencem els exercicis del workshop, era impossible aconseguir que es concentressin, no paraven quiets, tots repetien a crits cada paraula que dèiem… jajaja… Quin desgavell!!! Com no parlaven anglès Martin ens mig traduïa, però era complicat, cada explicació portava molt de temps, així que ens vam deixar de complicacions i ho vam orientar tot a fer jocs…

Tot i les petites dificultats, ens ho vam passar tots molt molt bé, entre jocs i rialles, els nens estaven encantats!!! I els pares que van estar tot el temps al voltant mirant no deixaven de somriure…

Després del workshop tots els nens es van dispersar, igual que els adults, mentre els recordàvem que en 30 minuts faríem l’actuació.Vam preparar el banc sobre la zona de gra fent d’escenari, i vam posar altres bancs com a grades per al públic…

Ens vam preparar, ho teníem tot a punt i alguns nens ja havien arribat, però encara eren massa pocs per començar. Vam decidir esperar una estona, i sí, van arribar alguns més, però encara no eren suficients, en total hi havia uns 12, enfront de les més de 30 persones que esperàvem.

Després d’una estona d’espera Martin ens va recomanar començar perquè la resta fossin atrets per la música i les rialles… I així ho vam fer, vam començar l’espectacle. Les primeres rialles van arribar rapidíssim, i efectivament això va atreure a la resta de gent, gairebé tot el poblet, al final el públic era d’unes 50 persones.

Els adults, sobretot les dones, reien sonorament, va ser tot un èxit, es partien de riure. Els encantava quan teiem voluntaris, els semblava molt graciós veure algú del seu poble a l’escenari amb nosaltres mort de vergonya… Un públic excel·lent… Al final del número ens demanaven una segona part, volien més!!!!

Els vam dir que la propera vegada la història continuaria… Mentre un grup de nens amb somriures gegants, cabells esvalotats i vestits plens de fang i pols ens envoltaven demanant-nos més joc. Així ens passem la següent mitja hora xocant palmes i fent pessigolles entre persecucions. I va acabar la nostra col·laboració, amb desenes de cares somrients al nostre voltant recreant escenes de l´espectacle mentre comentaven i seguien rient.

Nosaltres ens vam quedar a dormir a la casa de Martin, igual que Ségolène. La família dormia al menjador, i nosaltres a la cuina. Durant el sopar va aparèixer pel terra del menjador, al costat de Ségolène, un centpeus de 15 cm de llarg i 2 cm d’ample que pel que sembla és verinós, un veritable monstre prehistòric, sense exagerar!! Tots es van tirar a matar-ho al moment, però això no va evitar que la pobra Ségolène es quedés blanca de l’ensurt…

La nit no va ser molt bona. La mosquitera no ens aïllava dels insectes més petits, així que estàvem coberts d’ells… i una de les cabres estava enfadada amb el món i no va callar en tota la nit!! No obstant això, teníem al costat una finestra oberta mostrant-nos un cel espectacular, es veien totes les estrelles, a més de la preciosa llum d’alguna cuca de llum de tant en tant…

Al dia següent, de la mà d’un grup de nens, vam fer una passejada pel poble, entre vaques, cabanes de palla i bambú, telers i grans recipients de fusta que feien servir com a morter per triturar el gra… un altre món… un altre segle…

I ens vam tornar a Mandalay pel mateix camí però en sentit oposat… Una experiència inoblidable… No deixem d’aprendre.