De la residència Chandeswori vam agafar un autobús per anar a Lamagaun, un llogaret molt petita a les muntanyes on l’ONG Hugging Nepal està construint una escola.

Hugging Nepal va néixer de la inquietud d´un grup de persones, la majoria espanyols que viuen al Nepal, que després de la tragèdia del terratrèmol es van unir per donar ajuda directa als afectats per la catàstrofe. Des de la reconstrucció d’escoles, de cases, fins a impartir cursos de formació professional i / o ajuda en camps de refugiats.

L’autobús local ens va portar fins Ranipauwa, i d’allà vam caminar uns 2 quilòmetres per una carretera de fang, creuant diminutes aldees amb gent que ens observaven en passar. Ens va costar molt identificar el “poble” ja que es tracta de diverses cases escampades pel vessant de la muntanya. Preguntant a la gent vam aconseguir arribar al campament dels voluntaris que estaven construint l’escola.

La primera a rebre’ns va ser Mire, una dona genial que es dedica a passar les seves vacances treballant per millorar la vida d’altra gent, després vam conèixer a Lucas, un noi maquíssim també molt dedicat, i finalment Alfonso, un escalador que es dedicava a treballar a Espanya per poder després viatjar al Nepal, ajudar gent amb el seu treball i ensenyament, i fer alguna expedició de muntanya.

El campament dels voluntaris era molt pintoresc, es tractava de dues carpes cobrint una zona de tendes de campanya i una taula llarga, era com el campament que surt a les pelis d’expedicions de científics en les amazones … ens va agradar.

A nosaltres ens van deixar la tenda de campanya d’una parella que en aquell moment estava a Katmandú. Vam sopar en una casa que hi havia al costat del campament, una casa feta amb fang i pedra on dos vellets encantadors s’encarregaven d’alimentar els voluntaris a força de Dal Bat … arròs i una sopa de llenties … Mire ens va comentar que portava una mica malament el tema de menjar sempre el mateix … jejeje … no m’estranya, i a més el Dal Bat és força insípid …

La cuina dels avis era tota de fang, i estava a un costat de l’habitació principal, o menjador. La dona cuinava asseguda a terra, i nosaltres esperàvem la nostra safata amb Dal Bat asseguts al voltant d’ella. Vam sopar tots junts sota la llum del foc i una llanterna, ells ens explicaven les seves experiències, presents i passades, i nosaltres els descrivíem els nostres viatges. Gent molt maca que ens va encantar conèixer !!

L’endemà, tots es van despertar a les 6 am per anar a treballar. Nosaltres vam dormir fins a les 7:30, vam esmorzar i ens vam anar cap a l’escola. L’escola es componia de dues parts, una cabana provisional on hi estaven els més petits, i més amunt del camí una zona amb dos edificis restaurats, després del terratrèmol, i un edifici en construcció. En aquesta segona zona vam coincidir amb l´Álvaro, un dels fundadors de Hugging Nepal.

Primer vam fer el taller amb els estudiants de 6 a 10 anys. Eren uns 30 alumnes, amb cares d’emoció per participar-hi, super motivats, un gust… Vam començar amb els exercicis introductoris, i no va ser fàcil … estaven molt excitats !!! Jejeje … però poc a poc es van anar concentrant i els exercicis van anar molt bé.

La part final consistia en realitzar petites representacions… estaven súper graciosos amb els nassos … representant situacions … per menjar-se’ls !!!

Un cop acabat el taller, com sempre a córrer per preparar-nos per l´espectacle. Vam anar uns metres abaix del turó, fins al barracot on hi estudiaven els més petits. Allà faríem l’espectacle per a tots els alumnes.

Ens van deixar una habitació a la casa del costat per preparar-nos, canviar-nos de roba i maquillar, es tractava d’un magatzem de gra de blat de moro … un camerino campestre … jejeje …

Alfonso ens va ajudar fent de tècnic de so i organitzant que els nens es col·loquessin a la zona del públic, tot pensat perquè ells estiguessin a l’ombra.

Així que quan tot va estar a punt … Que comenci l’espectacle !!!! Ole ole ole ole !!!! Des del primer moment els nens i nenes estaven completament disposats, motivats, donant-ho tot !!

I nosaltres ho vam aprofitar, vam jugar amb ells, compartint el moment, les seves cares eren un regal, es quedaven sorpresos veient-nos, vivint la nostra història, gaudint del moment, sentint les emocions que els plantejàvem… sense paraules, només rialles i emoció… un regal per l’ànima, aliment per al cor… Encara que soni repetitiu, ens guardem aquest moment per no oblidar…

I després de l’espectacle, els voluntaris van tornar al seu treball i nosaltres vam recollir les nostres coses, amb les motxilles a l’esquena, ens vam acomiadar dels companys i vam desfer el camí cap a Ranipawa … aquest cop 2 km de pujada, amb 17 kg a la esquena, cansats del taller i l´espectacle, es va fer moooolt llarg… Finalment vam arribar al carrer principal per esperar l’autobús que ens portaria de tornada a Kathmandú.

Ha estat una experiència genial compartida amb una gent increïble … a tots us portem al cor.

I va ser una grata notícia que Alfons ens digués que l’endemà els nens estaven repetint els exercicis que havíem fet al taller de clown … això és molt bon senyal … Ole ole ole !!