Per fi vam arribar a l’Àfrica, i precisament a Djibouti, un enclavament estratègic en l’estret del mar Roig just davant de les costes del Iemen. Aquí hi ha quantitat de militars de diferents països custodiant el pas al canal de Suez dels pirates somalis. A més, aquest país és recorregut diàriament per emigrants d’Etiòpia que caminen llargs trajectes a peu per arribar a l’Aràbia Saudita a la recerca d’un treball, d’una vida millor …

Aquests emigrants no només són adults, també hi ha nens de totes les edats que passen d’Etiòpia a Djibouti, i no tenen res, viuen al carrer, i el que té aquest país és que si no tens res, no hi ha res que puguis tenir … perquè tot és pols i pedra … Una manera de fugir de la misèria és inhalant cola, d’aquesta manera obliden la fam, la set i les misèries, però també es fregeixen el cervell …

En aquest país treballem amb Càritas Djibouti, a través d’ells vam realitzar diverses projectes de formació per tot el país, però el que més ens va impactar va ser al centre de Càritas a Djibouti capital. Allà cada dia van desenes de nens i nenes i nois i noies del carrer a trobar un lloc segur.

Molts d’ells aprofiten simplement per dormir, ja que no han pogut fer-ho en les insegures carrers de la ciutat, sigui per la policia o per una altra raó … Allà també els proporcionen una mica de cura, menjar, roba i assistència mèdica …

Nosaltres allà mateix vam fer dos tallers per als xavals. Les edats oscil·laven des dels 5 anyets de Simona, als adolescents d’uns 20 anys … Vam començar a convocar-los a la pista de bàsquet amb l’ajuda dels cuidadors, i el panorama era curiós … Uns 60 nois i noies, nens i nenes, tots tenien ferides o lesions, marques a la cara … a la mínima que hi havia un petit conflicte es llançaven a enganxar-se sense avís ni preliminars …

Amb calma vam començar el taller, necessitàvem primer de tot cridar la seva atenció, i així ho vam fer a poc a poc, amb exercicis de concentració … A mesura que avançàvem els més reticents s’asseien a terra a mirar o directament a dormir, però els més entusiastes es motivaven i compartien emocionats amb nosaltres.

Després d’una estona van arribar els militars espanyols a portar materials donats que portaven, això va ser l’excusa perfecta per als xavals per dispersar-se i esvalotar …

No obstant això, gràcies a l’empenta i professionalitat de Mayra, vam aconseguir seguir amb un grup que estava molt motivat, disposats a seguir compartint amb nosaltres … Això va ser un regal, un moment preciós que va justificar la nostra tasca allà. Esmentar i agrair a un dels militars que ens va donar les fotos que va fer mentre el nostre fèiem el taller.

Vam finalitzar el taller exhausts, ho havíem donat tot per mantenir l’atenció, la motivació, tenir-los gaudint i compartint amb nosaltres … i havia valgut la pena …

Encara tenim gravades a la memòria els balls que es van pegar, com ens volien ensenyar les seves habilitats … Sofia, de 5 anys, que havia patit experiències que no anem a relatar per esgarrifós, no deixava de penjar del coll rient, amb una gràcia excepcional , realitzava les activitats súper aplicada … que amor de nena … Uns nois i noies vivint en unes condicions atroces, sense res ni ningú, i amb ganes de seguir sent nens …

A la tarda ens van portar a visitar una gent que viu a l’antiga estació de tren. Allà ens trobem bàsicament barraques, i gent vivint en condicions infrahumanes … No obstant això tots ens van sortir a rebre amb alegria, sobretot els nens, amb els que vam començar a jugar sense parar, vaig acabar suant !!!! i ells i elles contents i feliços, seguint-nos sense parar de saludar-nos amb la mà amb un somriure d’orella a orella … Si és que els i les infants sempre són aliens a les barbàries del món …

L’endemà vam tornar a donar un taller a Càritas. El grup en teoria era diferent, però aquest lloc està obert a la necessitat, així que va entrar qui necessités, i al taller vam tenir molts dels assistents del dia anterior … Va ser encara millor, estaven molt més motivats !!!! i aconseguir fer molt més, rient, gaudint i aprenent, tots junts, els uns dels altres …

Una experiència inoblidable que només t’ensenya humilitat. Veient les dificultats en majúscules d’alguna gent d’aquest país t’adones que fa de les circumstàncies, de la subjectiva valoració, i del que desequilibrat que està aquest món … Estem convençuts que podrem tornar per seguir treballant amb ells, amb la gran tasca de Càritas i amb els nens del carrer de Djibouti …