Durant la nostra estada a la residència Chandeswori vam aprofitar per fer una actuació a l’escola amb el seu mateix nom. Chandeswori school és una escola inclusiva, és a dir que està preparada per tenir a les aules persones amb necessitats especials, en aquest cas els inquilins de la residència.
Les instal·lacions i recursos d’aquesta escola pública són limitats, i això també es reflecteix en l’ensenyament aplicat. Allà ens vam trobar a Steve, un enginyer anglès que estava com a voluntari a l’escola durant quatre mesos, ensenyant anglès i una mica de ciència. Ens va explicar que havia comprat de la seva butxaca alguns materials bàsics per poder fer unes pràctiques simples de ciència, molt maco, un típic anglès enmig de les muntanyes del Nepal vivint amb la gent local, i a part de la nostra visita, l’únic occidental del lloc .
El dia que vam acompanyar als nois i noies a l’escola vam poder veure les classes a les que eren assignats. Estan repartits en les diferents aules segons el seu nivell, que no per la seva edat. L’escola pública nepalesa té moltes mancances per a tots els alumnes, i aquestes mancances s’accentuen molt més quan es tracta d’alumnes amb atencions especials.
Com era d’esperar, dins de l’escola els nostres nois es recolzen els uns als altres en tot moment, són un amor. Era molt tendre veure’ls desplaçar-se en grup pel pati, de la mà, vigilant de no ensopegar amb els forats de terra.
El dia a l’escola comença amb l’assemblea, la reunió de tots els alumnes al pati de l’escola per a resar i cantar l’himne nacional nepalès … estan molt graciosos tots d’uniforme, en algun cas tot trencat, concentrats i traient pit.
En aquesta visita vam aprofitar per parlar amb el director de l’escola, un home agradable i simpàtic, amb qui vam programar l´espectacle.
Després d’un passeig pel poble, va arribar el moment de preparar el xou. En arribar al col·legi l’únic que estava ensenyant en una aula era Steve, la resta de professors estaven a la sala del personal xerrant o llegint el diari. Vam parlar amb ells per proposar començar en 20 min.
Vam anar a canviar-nos en una cabana provisional feta després del terratrèmol com a aula provisional. Les parets eren de xapa, despresa per l’anar i venir de nens, amb talls de metall com tapes de llauna oberta …
Mentre el personal, i sobretot Steve, posaven als estudiants a la zona assignada al públic, nosaltres ens canviàvem, això sí, fent fora a la colla de nens que intentaven espiar i per desvetllar els nostres secrets abans d’hora … jejeje … menuts entremaliats …
I després de la nostra senyal, Steve va iniciar la música, per donar pas al món dels pallassos, aquests tendres éssers que només volen compartir emocions reals. I així va ser, davant d’uns 200 alumnes vam fer mostra del nostre amor, de la nostra passió per compartir, per sentir l’afecte dels nois i noies que gaudien d’aquest moment amb nosaltres.
Va ser màgic, des del primer moment va funcionar tot genial, perseguint alumnes despistats, compartint la recerca de la meva musa, rebent com a voluntaris als més atrevits i gaudint amb els divertits gestos de timidesa dels més reticents a mostrar-se …
Gran part va ser gràcies a dos grups de noies que estaven a cada extrem del públic i que es van lliurar a jugar amb nosaltres durant tot l´espectacle…
Cada joc es convertia en una resposta tridimensional, en una comunicació amb tot el públic, contagiant a tots de la necessitat de participar en el moment, de gaudir junts …
Aaaaish … que dolç treball que ens hem buscat, quin món més genial, on encara que estiguem a milers de quilòmetre de casa la comunicació és fluïda, sense paraules, amb gest i emoció … Un regal, un tresor, que apareix allà on menys esperes trobar-ho …
Així és la vida, imprevisible, inesperada i plena d’amor … Ens anem plens, amb el cor a rebentar, alimentats, riallers i feliços, no queda dubte que en aquest dia vam rebre més del que vam donar …
