La següent col·laboració programada a Delhi ha estat amb CanSupport, una organització que dóna assistència als malalts de càncer sense recursos. Els proporcionen aliments, medicines i alguns extres que els poden canviar la vida.

També preparen un Day Care setmanal per a cada grup, nens, adolescents i adults. Allà realitzen meditació, fan activitats amb voluntaris, els donen medicines i consells mèdics a més de proporcionar alguns béns comestibles.

Nosaltres sabíem que anàvem a actuar al Day Care, per a nens dilluns, adolescents dimecres i adults divendres. El problema era que no sabíem en què consistia un Day Care. Vam creure que seria a la planta d’un hospital, i que hauríem de fer pallasso d’hospital.

Així que vam contactar amb la nostra amiga Elena Donzel, que és una gran artista i que entre moltes altres habilitats, té gran experiència com a pallasso d’hospital, en Payasospital de València. Ella ens va donar tots els consells que va poder perquè planeáramos les accions, amb el degut respecte i delicadesa … i de veritat que ser pallasso d’hospital no és gens gens fàcil … Des d’aquí volem transmetre tota la nostra admiració als professionals que realitzen aquesta tasca.

I per fi va arribar el dia, vam trobar el lloc sense massa problemes, vam pujar les escales fins arribar a la sala i allà ja ens vam fer una idea de com havia de ser. Es tractava d’una sala gran, coberta de catifes de vímet on s’asseien les mares amb els nens malalts.

Allà faríem el nostre durant 1 hora i mitja. Ens esperàvem haver de interaccionar en diferents espais, però no era el cas, tots estaven en un mateix espai, així que podíem fer el nostre nombre Sospirant Pinzells … I així ho vam fer.

Va començar la música i vam sortir a escena. Els nens ja van començar a riure, alguns se’ls veia amb ganes però amb poca energia, així que intentàvem dirigir més atenció, i es notava en els seus caretes, de sobte desprenien una lluentor de confort, se’ls obrien els ulls i el seu somriure es barrejava amb el seu dolor …

Una sensació que encara recordem, ens reconforta i alhora ens pesa. Els nens més actius no podien quedar-se asseguts, s’aixecaven, s’acostaven, els trèiem de voluntaris, tot amb un somriure d’excitació, d’emoció.

En finalitzar del nombre seguim amb unes titelles de dit que encara no havíem utilitzat en tot el viatge. Intentem crear una història però no va ser fàcil, ràpidament es van abalançar a agafar-les dels nostres dits, no tenien ganes d’estar asseguts mirant … ells volien acció !!!!

I així vam passar la resta del temps, jugant a crear les seves pròpies històries, a lluitar contra dracs i a fer volar a tots els personatges d’un costat a l’altre de la sala …

I es va acabar el temps, els nens més esvalotats no paraven de jugar, amb moltíssimes ganes d’explorar, i els que no tenien molta energia estaven recolzats gaudint amb les historietes que creàvem plegats. Els vam veure feliços després d’un matí amb els pallassos … aiish … que bonicos són …

La següent col·laboració l’aconseguim gràcies als contactes proporcionats per Emily de Performers without Borders, una ONG que s’encarrega de fer gires fent tallers de teatre a gent sense recurs. Una fantàstica tasca. Així que ells ens van passar el contacte de Raj, el director de la fundació Duniya Educations, fundada per una parella holandesa.

Aquesta associació es dedica a proporcionar educació a nens de l’slam de Varanasi, en un dels barris més pobre, Nagwa. La zona del riu està plena de barraques, cases construïdes amb materials de rebuig, cartrons, trossos de fusta i plàstic. Les condicions en què viu aquesta gent són depriments …

Amb Raj vam quedar en fer dos tallers i l’actuació. Així que per allà vam anar !!!! L’escola és molt maca. Té tres aules per als estudiants, i una habitació amb màquines de cosir per ensenyar a dones a fer roba que després puguin vendre, i també escola de saló de bellesa. Tot un projecte per donar poder a aquesta comunitat.

Els tallers els realitzem a la zona central comuna, un espai obert però cobert, de dimensions justes, com sempre no hi ha problema en adaptar-se a les condicions, per difícils que siguin. El primer grup era una monada … nens de 7 a 8 anys, amb uniformes improvisats, cares rialleres, mirant-nos amb sorpresa, amb la boca oberta …

Comencem l’escalfament, tots imitant-nos en cada moviment i paraula, súper atents a les instruccions. A mesura que avançàvem estaven cada vegada més ficats i compromesos.

En el moment de les improvisacions s’aixecaven tots com a voluntaris, molt motivats. Estaven moníssims amb el nas, amb tota la seva innocència, sense si més no intentar-ho eren els pallassos més sincers que mai hem vist, tot un regal per al cor.

El següent taller era per a nens una mica més grans, amb posat de responsable, i mostrant la seva disposició al taller. Tot va ser com la seda, estaven atents i juganers, feien bromes, es desvivien per ser voluntaris, un grup d’allò més motivat, encara que algun que un altre alumne mostrava tons de timidesa.

Les històries fluïen, les comentaven entre ells, es reptaven sanament entre ells, i es reien amb els seus companys … És un regal compartir aquests moments amb gent tan agraïda i amb tantes ganes de compartir experiències diferents … un autèntic plaer …

I va arribar l’hora de dinar, d’una olla immensa, una senyora va començar a servir a les safates dels nens i en les nostres … Què important és per a aquests nens tenir un plat de menjar decent … pobrets …

I després de dinar, vam fer la nostra actuació !!!! Ens preparem a l’oficina de Raj … i quan va estar tot a punt, va sonar la música i vam començar el nostre show … Els nens estaven aclaparats, mai havien vist res semblant … Les cuidadores i Raj reien a cor què vols, tot va funcionar perfectament, compartint, els voluntaris tímids i graciosos … un plaer …

Al final ens vam acomiadar xocant mans, amb els alumnes, contents, abraçant-nos … sense exagerar, són tan agraïts que et remou l’ànima …

Mentre ens canviàvem els nens es van anar a casa, ens acomiadem de Raj i de l’escola i vam tornar caminant a la guest house Brown Bread Bakery.

Pel camí ens trobem nens amb els que havíem compartit el dia. Estaven per les barraques del costat del riu, aquest cop sense l’uniforme de l’escola, amb robes brutes, a trossos … ens va caure l’ànima a terra …

Ells ens saludaven i xocaven les mans amb la seva cara d’alegria i felicitat aliens a la nostra visió, si normalitat … Ens van donar ganes de abraçar i besar a tots … perquè només són trossos d’amor innocent que necessiten ben poc … i ni això …

De Varanasi ens vam anar a New Delhi, 12 hores de viatge en el tren de la nit. Allà vam contactar amb Pablo i Rebeca de Streets of India. Un dels projectes d’aquesta ONG, està dedicat en CNI Shishu Sangopan griha, és un centre de dia des del qual es forma a dones, mitjançant la seva participació en diferents tallers, i es dóna reforç escolar a nens i nenes amb edats compreses entre els 2 i els 10 anys, evitant l’abandonament escolar i donant suport familiar.

Alguns barris de Delhi es componen de barraques construïdes amb materials de rebuig, i la seva gent viuen en condicions de pobreses extrema. Les condicions higièniques i els recursos d’alimentació no són apropiats, i menys per als nens que creixen en aquest entorn.

En aquest centre de tarda es desenvolupen en un entorn adequat i segur, aprenent rutines saludables, realitzant les tasques de l’escola i moltes altres activitats educatives. A més donen formació professional de costura i estètica a noies i dones que van haver d’abandonar l’escola prematurament.

Aquesta educació els permet desenvolupar-se com persones en un entorn segur i poder optar a una professió que canviaria la seva vida radicalment.

A través de WhatsApp vam quedar amb Rebeca a fer el taller al dia següent. Així que per allà ens vam anar. El centre extra-escolar ens ho va ensenyar la Sra. Vadana, la seva directora, i Tatiana i Jeni, dues viatgeres barcelonines que havien anat a visitar l’escola el dia anterior.

Aquest dia li va tocar la loteria a Mayra, que va agafar una gastroenteritis de cavall … amb febre i una descomposició en repetició … Així que, a causa de la reducció d’energies, vam quedar en fer només l’actuació, i no forçar la màquina amb el taller.

Vam preparem una habitació gran i buida en el segon pis, perfecta per l´espectàcle.

Vam preparar uns matalassos fins per que el nens s’asseguessin, vam posar el banc i li vam explicar a Jeni els canvis de música … la nostra improvisada tècnic de so.

Ens vam anar a preparar a una habitació creuant el passadís, mentre a poc a poc els nens més petits anaven entrant a la sala.

Al final, teníem uns 15 nens, a punt per començar … L’entrada i als exaltar, s’aixecaven i s’apilaven a la primera fila … estaven assedegats de joc, i això els vam donar, vam crear el doble d’intervencions improvisades, estaven encantats de sortir a l’escenari, s’amuntegaven per participar …

Els jocs es van succeir, i ells encantats no paraven de riure. En acabar, no ens deixaven sortir, volien més història, volien saber com continuava …

Així que el vam resoldre fent pessigolles i jugant a tocar i parar … Una infinitat de riallades … Tots van quedar encantats, fins i tot la directora Sra. Vadana que va elogiar la delicadesa de l’espectacle.

El següent dia que anàvem a l’escola va ser a la setmana següent, un divendres. Havíem pactat a fer un taller per als nens més grans, d’entre 10 i 14 anys. El vam realitzar en mateixa sala que el xou, suficientment àmplia.

Van venir uns 20 nens i nenes, un nombre elevat, i tots estaven entusiasmats i motivats per començar el taller de clown !!!! En començar, com sol passar, tots estàvem alterats, fent bromes, distrets, però a poc a poc i insistint vam aconseguir que tots formessin part del grup, disposat i atent als nostres jocs.

Les activitats els sorprenien, els encantaven, es reptaven els uns als altres a fer-ho millor … Va ser un gust de taller, tímids al principi i boig al final, s’ho van passar genial, i així ens ho van fer saber.

Al final vam haver de parar perquè se’ns va acabar el temps, tot i que encara s’apilaven amb les mans alçades per ser els següents en sortir com a voluntaris …

I ens acomiadem d’una experiència genial, amb nens amorosos que van agrair les activitats que els vam portar amb immenses somriures i joc, les van compartir i ho van donar tot per treure el màxim d’aquesta experiència. Una abraçada i us desitgem el millor !!!!

A la tarda vam acabar els tallers a la Mount Kailash school i des d’allà caminem 1 quilòmetre per arribar al monestir Budista Tibetà Pemachal Shakya. Es tracta d’un monestir escola que acull uns 200 monjos novicis per instruir al budisme. L’edifici era bastant espectacular, gran i colorit.

El nostre contacte va ser Mr. Karan, un professor de l’escola del monestir que no és monjo. Havíem quedat amb ell per actuar a les 15 hores, però vam tenir una mica de retard. En arribar Karan ens va convidar a prendre un te i una pasta, veient l’anar i venir dels monjos del monestir.

El lloc era particular, emetia una energia diferent, tots vestits de color bordeus, amb els caps rapats, els monjos i novicis són d’origen tibetà, amb els trets característics de la seva gent, un lloc que ens va impressionar, recordant-nos que estàvem molt lluny de casa.

Després del te vam anar a preparar l’espai per a l’actuació. Pel camí algun monjo jove ens va preguntar què anàvem a fer, i després d’explicar-la seva cara era de sorpresa i dubte. Hi havia monjos molt joves, i en alguns vam poder veure una maduresa inusual.

Vam fer l’actuació a l’exterior, al final d’unes escales que ens feien de grades, així guanyàvem llum i la vistositat de l’espai. Estàvem nerviosos, no sabíem què ens trobaríem, si els agradaria el que els oferíem … estàvem en un monestir budista … havíem d’oblidar qualsevol por i donar-ho tot en el nombre, així no hi hauria motius per no estar satisfets.

Ens vam canviar en una enorme sala, plena de llibres amb oracions en sànscrit (suposem, és clar), se’ns feia molt rar despullar-hi en un espai que convidava a l’oració ia la meditació …

Li vam demanar a un dels monjos que ens ajudés com a tècnic de so i un altre que gravés amb la càmera, estaven disposats a ajudar-nos en el que fos !! Els feia il·lusió veure’ns actuar, encara que no tinguessin ni idea de què anaven a veure …

Quan va arribar el moment, la música va començar a sonar. Vam aparèixer en escena, hi havia uns 100 monjos, asseguts als esglaons de les grades. Tots miraven perplexos, impassibles. No va ser fàcil construir un ambient distès, nosaltres estàvem nerviosos, però a poc a poc tots ens vam ficar en la història, i el públic amb nosaltres.

Els somriures i rialles van començar a aparèixer, i es van començar a encomanar. Fins que va aparèixer un monjo sènior, va començar a parlar amb els professors que també estaven entre el públic, tota l’atenció es va anar cap a la discussió, vam fins i tot que pausar uns segons fins que es va anar … no semblava molt content, encara que per descomptat no vam entendre res …

L’energia havia baixat a nivells de congelació, la cara dels monjos denotava que la situació no havia estat còmoda … havíem de remuntar-ho, a donar-ho tot !! Aaaaaarg !!!

A poc a poc vam recuperar les regnes del moment i traslladar a tot el públic de tornada al nostre món, gràcies a la seva generositat i a la nostra energia. La complicitat va tornar amb tots nosaltres.

Quan trèiem a voluntaris es partien de riure per veure els seus companys patint en escena … La part final va ser suau i emotiva, ia tots l’estàvem vivint, acompanyats amb rialles i jocs, junts.

Finalment va anar un gust de públic, com a gent conreada se’ls veia un nivell crític gran, encara que mai havien vist res com el que els havíem ofert … Els vam demanar fer una foto amb tots junts i el resultat va ser excepcional. Una imatge que ens porta a altres mons, a altres temps, a altres dimensions del pensament. Una experiència increïble, gràcies per deixar-nos compartir amb vosaltres.

Quan acabem de canviar-nos alguns monjos van venir a conversar amb nosaltres, interessats en el nostre projecte i elogiant la peça que havien vist. És un gust parlar amb gent tan famolenca de coneixement, amb curiositat, com si cada informació nova els fos completant. I ens vam anar per on havíem vingut, satisfets, havia estat una experiència irrepetible que quedarà dins nostre … Fins aviat !!

I per fi estem a l’Índia !!!! Oooooeeeeh !! Deixem Nepal, i després de 24 hores de viatge en diversos autobusos locals, alguns a punt de desmuntar-se i en ocasions mancada de vidre a les finestres, arribem a Varanasi.

Varanasi és una de les ciutats més emblemàtiques i sagrades de l’Índia. Allà és on tot hindú que s’ho pugui permetre porta els seus éssers més estimats per incinerar-a les ribes del riu Ganges a una cerimònia Hundu … tot un espectacle de religió, misticisme i sadhus (gent que abandona tota vida terrenal per sol meditar i fer ioga).

En aquesta ciutat vam contactar amb Learn for life, una ONG fundada i dirigida per Nicole i Michael, una parella molt molt maca. Ells tenen diversos projectes en marxa. Nosaltres col·laborem amb ells fent dos tallers de clown i una actuació a l’escola que gestionen. A més, tenen un forn de pa que produeixen productes orgànics elaborats per la gent local. També s’estan formant a dones en tècniques de sastreria i es dediquen a confeccionar robes que després venen a la botiga que van inaugurar mentre vam estar allà.

Ens dirigim a la guesthouse que tenen ells mateix, Bread Brown Bakery. No va ser fàcil trobar-la ja que des que la van obrir han aparegut almenys tres imitacions amb el mateix nom o molt similar. Fins i tot una d’ells reclama que també esponsoritza una escola que encara no tenen ni oberta … La gestió d’aquesta gent és molt bona, així que no ens va estranyar que els surtin imitadors i detractors envejosos … Un cop allà vam parlar amb ells i vam acordar fer els tallers al dia següent, genial !!!

L’escola és un edifici de dues plantes que alberga l’escola, el forn i l’apartament de Nicole i Michael. És un edifici vell però és correcte i ben cuidat. Els més petits estan en una altra finca creuant el carrer, amb un gran jardí i una zona coberta on els més menuts de guarderia juguen i aprenen amb la professora. A més allà hi ha també la sala de confecció amb les màquines de cosir.

Els tallers els vam fer en aquest jardí. El primer grup era d’uns 25 nens d’una edat compresa entre 8 i 10 anys. Comencem com sempre escalfant, donant joc, i ells van respondre com correspon, com nens. Ens ho vam passar genial, jugant, ballant, interpretant.

Estaven súper motivats i eren molt desperts, va ser un plaer. A més, pel reclam de la nostra música, es veien multitud de caps de veïns curiosos abocats per la reixa. Tanquem el taller entre aplaudiments i crits d’emoció … no hi ha res com ser nen i sentir-te nen …

El següent taller eren 23 persones d’edats entre 10 i 12 anys. Aquests eren més entremaliats i rebels, Nicole ja ens havia avisat. Al principi es revelaven fent bromes fora de context, però pel simple fet d’acceptar-les o fins i tot animar-los a continuar-, van deixar de fer-les fora de context per ficar-les en el context i compartir-les.

Tot el taller va ser genial, alguns eren més tímids que altres, però nosaltres els animàvem i tots van participar.

Les improvisacions van ser molt gracioses, amb el nas vermell, estaven per menjar-se’ls, super entregats, buscant la mirada del públic, gaudint-amb emoció. En acabar, es van quedar a comentar la jugada amb nosaltres, motivats, amb els ulls oberts i brillants …

Va arribar l’hora de dinar, tots els nens portaven una safata plena d’arròs, com la nostra, arròs biryani, molt ric. Després, tocava el xou, així que vam preparar l’escenari en el mateix pati on vam fer els tallers.

Vam encarregar a una de les voluntàries, Sophie, que ens ajudés amb el so, la rutina de sempre. I ens vam canviar i maquillem a la sala de costura.

Tot estava a punt, vam donar el senyal d’inici i va començar a sonar la música … quins nervis !!!! Sortim i tot va començar a funcionar, les rialles van començar a brollar, els nens s’acumulaven a la primera fila desbordant-.

Tot anava com una seda, tots ficats en la història, quan de sobte uns tambors eixordadors van començar a sonar, eren els partits polítics que feien comparses per la ciutat com si d’una demostració religiosa es tractés, amb crits apassionats, himnes repetits per desenes de persones … En resum, una bona tallada de rotllo que va durar 5 minuts fins que van desaparèixer carrer avall … Nosaltres li vam donar tot el joc que vam poder mentre va durar, però per ser sincers, va tallar molt el rotllo.

Tocava remuntar !!! I així ho vam fer, amb tota la nostra energia vam tornar a compartir la història, junts ens vam tornar a ficar i les rialles i l’amor entre la dama i el pintor va tornar de nou … Al final, aplaudiments i xocs de palmes, abraçades i agraïments .

Va ser un dia genial, amb una gent fantàstica, i un projecte d’ONG ple de bon rotllo.

En tornar a l’edifici principal Nicole i Michael ens van oferir estar gratuïts en la seva guest house, Brown Bread Bakery, possiblement la més neta i agradable de tot Varanasi, i 50% descompte en el menjar !!! Una oferta genial que no rebutgem … Ens van deixar estar tot el temps que vam estar a Varanasi, 4 nits més, fins i tot mentre col·laboràvem amb altres ONG, un regal inesperat.

L’habitació era superacogedora i neta, el menjar excepcional, i el més important: neta !!!! Una cosa que a l’Índia pot no abundar … no exagero, tenim una gastroenteritis cada 3 dies … i això que anem amb compte …

En resum, moltíssimes gràcies Learn for life per la col·laboració i les facilitats que ens heu donat, sou gent fantàstica fent una grandíssima labor !!!!

La residència Chandeswori és una casa, situada al poble de Tupche, que acull a 12 infants cecs o amb visió reduïda. Aquesta casa estava a càrrec del col·legi Chandeswori, d’aquí el nom, que rep ajudes del govern per mantenir els nens. Les condicions en què vivien eren bastant precàries, estaven bruts, sense rutines d’higiene i els espais no eren adequats.

Petit Món es va encarregar de millorar les condicions, van reconstruir la casa amb arquitectes voluntaris, dissenyant-la especialment per a les necessitats dels nens i per optimitzar els recursos naturals. El resultat va ser increïble, la casa, que va ser reoberta a l’agost, és preciosa i adaptada perfectament per a les necessitats dels nens.

Montse ens va proposar anar-hi per fer un taller i donar-los bàsicament una mica d’atenció, ja que el poble està al mig del no-res, a la falda de les muntanyes !! En el seu dia a dia aquests nens no reben massa estímuls per al seu desenvolupament, així que amb el taller i jocs podríem estimular-los una mica.

Els nens són adorables, al principi es comportaven de manera tímida, distant, però a mesura que ens anàvem acostant i coneixent-nos tot era més fàcil. Sobretot ens vam enamorar una petita persona … Sukuman !!!

Un nen de 4 anys cec, bé, pot veure ombres. Era la persona més feliç del món, li donaves una miqueta i amb això es podia passar hores. Jugar amb ell era un plaer, i es llançava a agafar qualsevol petita mostra d’afecte … ens va deixar realment tocats … l´hauríeu de veure menjant el seu Dal Bat (arròs amb una sopa de llenties i patata) amb la mà (com es menja al Nepal) gaudint com mai, amb la mirada al front i remenant el cap d’alegria i plaer.

Que poc necessita Sukuman per estar content … Jo li deia que era un superheroi, i així passàvem una bona estona, picant de palmes i repetint el seu nom … Suku Man!!!

El seu germà, Aitaman, també cec, és molt tímid, gairebé no parla, encara que sempre està amb el grup. Tots els nens allà s’ajuden moltíssim mútuament, són una pinya dins i fora de la casa … són realment un amor.

Aitaman i Sukuman dormen juntets a la nit … són moníssims … També tenim Savin, Vinayak, Santosh, Inosh i Ramsaran, que són més grans.

Els tres primers amb visió parcial i els dos últims amb ceguesa total. Santosh i Vinayak els encanta ballar, es passen tot el dia amb un altaveu ballant música nepalesa, són molt graciosos…

A Savin li agrada  tocar qualsevol instrument que es trobi, sobretot la guitarra que hi ha a la casa. Els altres dos són més tímids. A Inosh li va costar més acceptar-nos i Ramsaran és molt reservat però va ser més proper.

Les nenes són precioses !!! Està Sharmila i Iswori, amb ceguesa total, i Ashmita que veu per un ull. Les tres són pura alegria, a Sharmila li encanta cantar, i ho fa molt bé, així que no vam parar de demanar-li que ens cantés cançons.

També hi era Sarita, la més petita, amb molt de temperament. No li agrada el contacte físic encara que no parava de buscar-nos i tocar-nos, això sí, quan ella volia … Hi ha un altre nen a la casa que no vam veure, Surendra, perquè havia anat a casa per malaltia.

Mai havíem treballat amb nois amb discapacitat visual, però no va ser difícil fer jocs amb ells, sobretot, és clar, jocs en què es ballés !!!

A la tarda, després del col·legi, van arribar a casa i ens preparem per fer el taller. Vam començar amb exercicis que fem normalment però amb modificacions, que van funcionar molt bé, amb el mateix resultat de sempre. Els més tímids, Aitaman i Inosh al principi els feia molta vergonya, fins i tot Aitaman se’n va anar a seure a un banc apartat. Fins que li vam preguntar després d’una estona i va accedir a incorporar-se…

Després vam fer el joc de les estàtues, havien de ballar i quan la música parava feien una estàtua… els va encantar i van mostrar una imaginació que anava en augment a mesura que s’anaven reptant entre ells. Després vam jugar a la patata calenta … i així fins que es va fer de nit.

Hauríeu de veure a l´Aitaman després de reincorporar-se, donant-ho tot, estava emocionat ballant, agafant-nos la mà, al ritme de la música, no deixava de somriure, com no l´havíem vist fins ara… Era graciós la pressa que es donava amb la patata calenta, patint que no li toqués a ell… que bonic és!!!

En fer-se de nit vam continuar la festa a l’habitació, ballant amb músiques del Nepal, sobretot Santosh i Vinayak, donant-ho tot, mostrant els seus millors moviments, fins i tot fent coreografies improvisades… molt molt graciosos… Sukuman es tirava sobre nosaltres perquè li féssim algun joc, Savin bastonejava la guitarra i la resta al voltant estirats al llit i comentant la jugada.

L’endemà els vam acompanyar a l’escola, allà vam parlar amb els professors per saber quan podíem fer l’actuació que explicarem a la següent publicació.

A la tarda vam treure uns jocs que Petit Món havia comprat per a ells. Estaven super emocionats!!! Els faltaven lgunes habilitats bàsiques per falta de pràctica, però els sorprenia tot el que podien fer. Es veia com passaven de no poder resoldre els problemes més bàsics a solucionar-ho i reptar-se ells mateixos amb d´altres jocs més difícils. Hauríeu de veure als més grans resolent puzles, a Sukuman i Sarita sobre una moqueta jugant amb jocs de formes … Era com si descobrissin com ser nens … Estaven preciosos …

I finalment se’ns va acabar el temps, havíem d’anar a Lamagaun a una altra col·laboració. Així que ho vam comunicar als nens, Aitaman es va posar a plorar, Inosh es va enfadar i va anar a un racó. I la resta amagant les seves cares llargues ens acomiadava amb pena. Ens va costar horrors anar-nos-en… aquests nens ens havien donat molt d´amor… però havíem de continuar… Adéu amiguets….

Tornarem. Si algú li ve de gust fer un voluntariat, aquest seria un lloc perfecte!!!! Estaríeu genial i faríeu molt feliços a 12 nens preciosos!! Pregunteu i us passem el contacte de Petit Món, ells s’ho mereixen !!!!