A la tarda vam acabar els tallers a la Mount Kailash school i des d’allà caminem 1 quilòmetre per arribar al monestir Budista Tibetà Pemachal Shakya. Es tracta d’un monestir escola que acull uns 200 monjos novicis per instruir al budisme. L’edifici era bastant espectacular, gran i colorit.
El nostre contacte va ser Mr. Karan, un professor de l’escola del monestir que no és monjo. Havíem quedat amb ell per actuar a les 15 hores, però vam tenir una mica de retard. En arribar Karan ens va convidar a prendre un te i una pasta, veient l’anar i venir dels monjos del monestir.
El lloc era particular, emetia una energia diferent, tots vestits de color bordeus, amb els caps rapats, els monjos i novicis són d’origen tibetà, amb els trets característics de la seva gent, un lloc que ens va impressionar, recordant-nos que estàvem molt lluny de casa.
Després del te vam anar a preparar l’espai per a l’actuació. Pel camí algun monjo jove ens va preguntar què anàvem a fer, i després d’explicar-la seva cara era de sorpresa i dubte. Hi havia monjos molt joves, i en alguns vam poder veure una maduresa inusual.
Vam fer l’actuació a l’exterior, al final d’unes escales que ens feien de grades, així guanyàvem llum i la vistositat de l’espai. Estàvem nerviosos, no sabíem què ens trobaríem, si els agradaria el que els oferíem … estàvem en un monestir budista … havíem d’oblidar qualsevol por i donar-ho tot en el nombre, així no hi hauria motius per no estar satisfets.
Ens vam canviar en una enorme sala, plena de llibres amb oracions en sànscrit (suposem, és clar), se’ns feia molt rar despullar-hi en un espai que convidava a l’oració ia la meditació …
Li vam demanar a un dels monjos que ens ajudés com a tècnic de so i un altre que gravés amb la càmera, estaven disposats a ajudar-nos en el que fos !! Els feia il·lusió veure’ns actuar, encara que no tinguessin ni idea de què anaven a veure …
Quan va arribar el moment, la música va començar a sonar. Vam aparèixer en escena, hi havia uns 100 monjos, asseguts als esglaons de les grades. Tots miraven perplexos, impassibles. No va ser fàcil construir un ambient distès, nosaltres estàvem nerviosos, però a poc a poc tots ens vam ficar en la història, i el públic amb nosaltres.
Els somriures i rialles van començar a aparèixer, i es van començar a encomanar. Fins que va aparèixer un monjo sènior, va començar a parlar amb els professors que també estaven entre el públic, tota l’atenció es va anar cap a la discussió, vam fins i tot que pausar uns segons fins que es va anar … no semblava molt content, encara que per descomptat no vam entendre res …
L’energia havia baixat a nivells de congelació, la cara dels monjos denotava que la situació no havia estat còmoda … havíem de remuntar-ho, a donar-ho tot !! Aaaaaarg !!!
A poc a poc vam recuperar les regnes del moment i traslladar a tot el públic de tornada al nostre món, gràcies a la seva generositat i a la nostra energia. La complicitat va tornar amb tots nosaltres.
Quan trèiem a voluntaris es partien de riure per veure els seus companys patint en escena … La part final va ser suau i emotiva, ia tots l’estàvem vivint, acompanyats amb rialles i jocs, junts.
Finalment va anar un gust de públic, com a gent conreada se’ls veia un nivell crític gran, encara que mai havien vist res com el que els havíem ofert … Els vam demanar fer una foto amb tots junts i el resultat va ser excepcional. Una imatge que ens porta a altres mons, a altres temps, a altres dimensions del pensament. Una experiència increïble, gràcies per deixar-nos compartir amb vosaltres.
Quan acabem de canviar-nos alguns monjos van venir a conversar amb nosaltres, interessats en el nostre projecte i elogiant la peça que havien vist. És un gust parlar amb gent tan famolenca de coneixement, amb curiositat, com si cada informació nova els fos completant. I ens vam anar per on havíem vingut, satisfets, havia estat una experiència irrepetible que quedarà dins nostre … Fins aviat !!