La següent col·laboració programada a Delhi ha estat amb CanSupport, una organització que dóna assistència als malalts de càncer sense recursos. Els proporcionen aliments, medicines i alguns extres que els poden canviar la vida.

També preparen un Day Care setmanal per a cada grup, nens, adolescents i adults. Allà realitzen meditació, fan activitats amb voluntaris, els donen medicines i consells mèdics a més de proporcionar alguns béns comestibles.

Nosaltres sabíem que anàvem a actuar al Day Care, per a nens dilluns, adolescents dimecres i adults divendres. El problema era que no sabíem en què consistia un Day Care. Vam creure que seria a la planta d’un hospital, i que hauríem de fer pallasso d’hospital.

Així que vam contactar amb la nostra amiga Elena Donzel, que és una gran artista i que entre moltes altres habilitats, té gran experiència com a pallasso d’hospital, en Payasospital de València. Ella ens va donar tots els consells que va poder perquè planeáramos les accions, amb el degut respecte i delicadesa … i de veritat que ser pallasso d’hospital no és gens gens fàcil … Des d’aquí volem transmetre tota la nostra admiració als professionals que realitzen aquesta tasca.

I per fi va arribar el dia, vam trobar el lloc sense massa problemes, vam pujar les escales fins arribar a la sala i allà ja ens vam fer una idea de com havia de ser. Es tractava d’una sala gran, coberta de catifes de vímet on s’asseien les mares amb els nens malalts.

Allà faríem el nostre durant 1 hora i mitja. Ens esperàvem haver de interaccionar en diferents espais, però no era el cas, tots estaven en un mateix espai, així que podíem fer el nostre nombre Sospirant Pinzells … I així ho vam fer.

Va començar la música i vam sortir a escena. Els nens ja van començar a riure, alguns se’ls veia amb ganes però amb poca energia, així que intentàvem dirigir més atenció, i es notava en els seus caretes, de sobte desprenien una lluentor de confort, se’ls obrien els ulls i el seu somriure es barrejava amb el seu dolor …

Una sensació que encara recordem, ens reconforta i alhora ens pesa. Els nens més actius no podien quedar-se asseguts, s’aixecaven, s’acostaven, els trèiem de voluntaris, tot amb un somriure d’excitació, d’emoció.

En finalitzar del nombre seguim amb unes titelles de dit que encara no havíem utilitzat en tot el viatge. Intentem crear una història però no va ser fàcil, ràpidament es van abalançar a agafar-les dels nostres dits, no tenien ganes d’estar asseguts mirant … ells volien acció !!!!

I així vam passar la resta del temps, jugant a crear les seves pròpies històries, a lluitar contra dracs i a fer volar a tots els personatges d’un costat a l’altre de la sala …

I es va acabar el temps, els nens més esvalotats no paraven de jugar, amb moltíssimes ganes d’explorar, i els que no tenien molta energia estaven recolzats gaudint amb les historietes que creàvem plegats. Els vam veure feliços després d’un matí amb els pallassos … aiish … que bonicos són …