La residència Chandeswori és una casa, situada al poble de Tupche, que acull a 12 infants cecs o amb visió reduïda. Aquesta casa estava a càrrec del col·legi Chandeswori, d’aquí el nom, que rep ajudes del govern per mantenir els nens. Les condicions en què vivien eren bastant precàries, estaven bruts, sense rutines d’higiene i els espais no eren adequats.

Petit Món es va encarregar de millorar les condicions, van reconstruir la casa amb arquitectes voluntaris, dissenyant-la especialment per a les necessitats dels nens i per optimitzar els recursos naturals. El resultat va ser increïble, la casa, que va ser reoberta a l’agost, és preciosa i adaptada perfectament per a les necessitats dels nens.

Montse ens va proposar anar-hi per fer un taller i donar-los bàsicament una mica d’atenció, ja que el poble està al mig del no-res, a la falda de les muntanyes !! En el seu dia a dia aquests nens no reben massa estímuls per al seu desenvolupament, així que amb el taller i jocs podríem estimular-los una mica.

Els nens són adorables, al principi es comportaven de manera tímida, distant, però a mesura que ens anàvem acostant i coneixent-nos tot era més fàcil. Sobretot ens vam enamorar una petita persona … Sukuman !!!

Un nen de 4 anys cec, bé, pot veure ombres. Era la persona més feliç del món, li donaves una miqueta i amb això es podia passar hores. Jugar amb ell era un plaer, i es llançava a agafar qualsevol petita mostra d’afecte … ens va deixar realment tocats … l´hauríeu de veure menjant el seu Dal Bat (arròs amb una sopa de llenties i patata) amb la mà (com es menja al Nepal) gaudint com mai, amb la mirada al front i remenant el cap d’alegria i plaer.

Que poc necessita Sukuman per estar content … Jo li deia que era un superheroi, i així passàvem una bona estona, picant de palmes i repetint el seu nom … Suku Man!!!

El seu germà, Aitaman, també cec, és molt tímid, gairebé no parla, encara que sempre està amb el grup. Tots els nens allà s’ajuden moltíssim mútuament, són una pinya dins i fora de la casa … són realment un amor.

Aitaman i Sukuman dormen juntets a la nit … són moníssims … També tenim Savin, Vinayak, Santosh, Inosh i Ramsaran, que són més grans.

Els tres primers amb visió parcial i els dos últims amb ceguesa total. Santosh i Vinayak els encanta ballar, es passen tot el dia amb un altaveu ballant música nepalesa, són molt graciosos…

A Savin li agrada  tocar qualsevol instrument que es trobi, sobretot la guitarra que hi ha a la casa. Els altres dos són més tímids. A Inosh li va costar més acceptar-nos i Ramsaran és molt reservat però va ser més proper.

Les nenes són precioses !!! Està Sharmila i Iswori, amb ceguesa total, i Ashmita que veu per un ull. Les tres són pura alegria, a Sharmila li encanta cantar, i ho fa molt bé, així que no vam parar de demanar-li que ens cantés cançons.

També hi era Sarita, la més petita, amb molt de temperament. No li agrada el contacte físic encara que no parava de buscar-nos i tocar-nos, això sí, quan ella volia … Hi ha un altre nen a la casa que no vam veure, Surendra, perquè havia anat a casa per malaltia.

Mai havíem treballat amb nois amb discapacitat visual, però no va ser difícil fer jocs amb ells, sobretot, és clar, jocs en què es ballés !!!

A la tarda, després del col·legi, van arribar a casa i ens preparem per fer el taller. Vam començar amb exercicis que fem normalment però amb modificacions, que van funcionar molt bé, amb el mateix resultat de sempre. Els més tímids, Aitaman i Inosh al principi els feia molta vergonya, fins i tot Aitaman se’n va anar a seure a un banc apartat. Fins que li vam preguntar després d’una estona i va accedir a incorporar-se…

Després vam fer el joc de les estàtues, havien de ballar i quan la música parava feien una estàtua… els va encantar i van mostrar una imaginació que anava en augment a mesura que s’anaven reptant entre ells. Després vam jugar a la patata calenta … i així fins que es va fer de nit.

Hauríeu de veure a l´Aitaman després de reincorporar-se, donant-ho tot, estava emocionat ballant, agafant-nos la mà, al ritme de la música, no deixava de somriure, com no l´havíem vist fins ara… Era graciós la pressa que es donava amb la patata calenta, patint que no li toqués a ell… que bonic és!!!

En fer-se de nit vam continuar la festa a l’habitació, ballant amb músiques del Nepal, sobretot Santosh i Vinayak, donant-ho tot, mostrant els seus millors moviments, fins i tot fent coreografies improvisades… molt molt graciosos… Sukuman es tirava sobre nosaltres perquè li féssim algun joc, Savin bastonejava la guitarra i la resta al voltant estirats al llit i comentant la jugada.

L’endemà els vam acompanyar a l’escola, allà vam parlar amb els professors per saber quan podíem fer l’actuació que explicarem a la següent publicació.

A la tarda vam treure uns jocs que Petit Món havia comprat per a ells. Estaven super emocionats!!! Els faltaven lgunes habilitats bàsiques per falta de pràctica, però els sorprenia tot el que podien fer. Es veia com passaven de no poder resoldre els problemes més bàsics a solucionar-ho i reptar-se ells mateixos amb d´altres jocs més difícils. Hauríeu de veure als més grans resolent puzles, a Sukuman i Sarita sobre una moqueta jugant amb jocs de formes … Era com si descobrissin com ser nens … Estaven preciosos …

I finalment se’ns va acabar el temps, havíem d’anar a Lamagaun a una altra col·laboració. Així que ho vam comunicar als nens, Aitaman es va posar a plorar, Inosh es va enfadar i va anar a un racó. I la resta amagant les seves cares llargues ens acomiadava amb pena. Ens va costar horrors anar-nos-en… aquests nens ens havien donat molt d´amor… però havíem de continuar… Adéu amiguets….

Tornarem. Si algú li ve de gust fer un voluntariat, aquest seria un lloc perfecte!!!! Estaríeu genial i faríeu molt feliços a 12 nens preciosos!! Pregunteu i us passem el contacte de Petit Món, ells s’ho mereixen !!!!