A Nova Delhi vam contactar amb Jesuits Refugees Service (JRS) una ONG iniciada el 1980 que prové de l’ordre dels Jesuïtes. S’han dedicat des de fa dècades a l’atenció de gent vulnerable, resultat de conflicte armat o desastre natural, en ocasions corrent molts riscos. Sobretot es dediquen a assistir a gent en camps de refugiats o desplaçats a tot el món, per assegurar-los una vida el més digna possible, per defensar els seus drets en els països on són refugiats i implementar programes de desenvolupament per a individus i comunitats perquè puguin reinserir-se en la societat com més aviat millor.

JRS cobreix diverses àrees d’atenció. Ells treballen en educació, desenvolupament personal i professional, programes de desenvolupament econòmic, salut, suport psicològic, centres de diversitat funcional, assistència en emergència, en nutrició, i també donen assistència legal i de drets humans. Amb 1400 treballadors, sense comptar els refugiats que entrenen perquè siguin professors, han ajudat a milions de persones a tot el món, en 60 països … gairebé res … des del primer moment ens va sorprendre la increïble obra social i d’ajuda que fan, donant esperança a milers de persones a tot el món …

Ja havíem treballat indirectament amb ells en Myitkyina, a través de la germana Rose Mary de les Germanes de Jesús. Enviem un correu electrònic i no vam trigar a rebre resposta, el pare Stan, director de JRS Índia ens va citar per parlar amb nosaltres. Ens va proposar portar un taller per a refugiats de Myanmar de l’ètnia Chin a Delhi. Nosaltres acceptem sense dubtar-ho, i vam acordar que podria ser el següent dilluns. A Delhi hi ha uns 2000 refugiats de l’ètnia de Myanmar Chin, una de les 7 més importants ètnies d’aquest país.

Chin és un dels 7 estats ètnics de Myanmar. És considerada la regió més pobra amb un índex de pobresa del 73%. El 50% de l’activitat econòmica en aquest estat és agrària. Al 1962 el general Ne Win va donar un cop d’estat a Myanmar i ha governat el país durant 26 anys. Durant aquest període el govern va dur a terme una birmanización del país per diversos interessos, perseguint totes les ètnies diferents a la birmana. L’ètnia Chin ha anat escapant a l’estat indi de Mizoram, fronterer amb l’estat Chin, on no són reconeguts com a ciutadans. Més de 12.000 d’aquests refugiats es van traslladar a Delhi, una gran urbs on trobar una feina digna pot ser tasca impossible.

Així que el següent dilluns ens dirigim cap al lloc on ens havien citat, un centre de desenvolupament de JRS on els refugiats Chin aprenen anglès, informàtica bàsica, costura, i altres activitats per donar sortida laboral a la gent del camp de refugiats. Recordem que el principal objectiu d’un camp de refugiat és la seva desaparició, a causa de la reinserció de la seva gent en una societat sense violència i que els permeti un desenvolupament normal. No obstant això hi ha molts camps de refugiats que porten en funcionament dècades. Per aquest motiu JRS proporciona recursos de desenvolupament personal i professional, per aconseguir que puguin guanyar-se la vida d’una manera independent.

Al centre de desenvolupament preparem el que ens havien demanat, un taller distès i divertit-do per a les dones que assisteixen allà … o sigui, un taller de Clown !!!! Jajajajaja … Saludem a Steffi, Jovin i Morning, part del personal de JRS. Entrem a la sala, i allí estaven elles, totes dones. Un grup d’unes 20 dones d’edat compresa entre 20 i 60 anys, assegudes a terra, algunes amb nens enganxats al coll. No tenien ni idea de què anàvem a fer, les seves cares eren de timidesa extrema !!!! jajajaja … cap problema, això és el normal … Anem per feina !!!!

Comencem amb l’escalfament, divertit, totes motivades i disposades, rient en veure a les seves companyes. Al principi es notava que no estaven molt entrenades en exercicis d’atenció, però poc a poc la concentració va anar en augment, aconseguint que ho donessin tot … Les més tímides eren molt tímides !!! jajaja … però altres tiraven del carro arrossegant al grup. Es veia un sentiment de comunitat, de suport entre elles, i es notava que anaven al centre de desenvolupament a aprendre.

Entre rialles es motivaven i reptaven les unes a les altres, es empenyien a sortir voluntàries i es reien juntes les unes amb les altres … Els exercicis d’improvisació van ser molt bé. Estaven molt gracioses amb el nas de pallasso … que mones … al principi estaven totes super tenses, però poc a poc es van relaxar i es van permetre gaudir del moment, entre rialles i comentaris, sorpreses que elles poguessin estar actuant davant de un públic …

Tots ens partíem de riure, era realment divertit i tendre veure-les allà, gaudint com nenes petites, oferint generoses a les seves companyes aquestes escenes de les seves vides …

Va ser una gran experiència, elles van fer un gran esforç, les havíem tret molt lluny de la seva zona de confort, i havien respost molt molt bé, amb valor i entenent perfectament la proposta, dos valors molt importants per fer un pas endavant, per estar disposades a endinsar-se en una societat molt diferent a la seva … Us desitgem el millor de cor, ho teniu tot per aconseguir-ho !!!!

A través d’Lakshyam també vam anar a l’escola de Vasant Kunj. Google Maps ens ho havia localitzat a la primera, per això no demanem confirmació de la localització, però estava equivocada … Vam estar una estona buscant-la, i finalment vam aconseguir arribar al lloc … Es troba al sud-oest de Delhi.

Neha va ser el nostre contacte, ella ens va trobar en el camí i ens va acompanyar fins al lloc. A l’entrar ens vam quedar uns segons en estat de xoc … Es tractava d’una barriada de barraques com no havíem vist fins ara … Tota una esplanada plena de barraques de cartró, fusta, xapa i uralita, en el millor dels casos …

La zona de l’escola és un espai amb un plàstic a terra, que en un passat llunyà havia estat una flamant pancarta … L’escola estava en construcció. Aquesta es componia d’una habitació delimitada per murs fets amb sacs de sorra. Encara faltava mitja alçada per poder pensar en posar sostre.

Els nens eren moníssims, hi havia de tot, des del noi amb texans i camisa, la nena moníssima amb el seu curta rosa (camisa llarga fins a les genoll), el noi amb la roba a girones i els nens petits nus que apareixien de tant en tant per aquí … amb els pèls bruts i esvalotats, amb cares de pillos i pilles … una bona foto … les famílies ens miraven amb curiositat, des de les zones d’entrada de les seves casa, davant del foc on preparaven els naan (tipus de coca de pa índia).

Comencem el taller amb les traduccions de Neha. Als nens al principi els costava molt, no estaven acostumats a exercicis de concentració, es dispersaven, no aconseguíem fer grup. A poc a poc tot va anar millorant, buscant els exercicis adequats per motivar-los aconseguim tenir la seva total atenció.

Els exercicis de clown els va costar una mica, encara els faltava obrir-se i exposar-se. Alguns fins i tot els costava reaccionar, estaven una mica perduts, es limitaven a somriure amb una ganyota nerviosa … Acompanyant-poc a poc ens acabem entenent, i llavors vam començar a jugar junts, a compartir experiències, a viatjar junts durant una estona per altres mons , atemporals, on ells mostraven la realitat.

Va ser una gran experiència, i l’important és que van ser estimulats, provocats i contagiats, acompanyats de la mà a visitar l’interior de la seva imaginació, interminable i increïble lloc. Quan ens vam anar es van quedar amb ganes de més, volien experimentar, aprendre i gaudir … estaven motivats … però això seria el proper dia !!!!

El següent dia, vam anar directes des Ghaziabad, creuant la ciutat en metro, de cap a cap. Calculem malament els temps i vam arribar bastant tard … De totes maneres allà ens esperaven tots els nens excitadísimos, només veure’ns es van tornar bojos !!! nerviosos perquè arribéssim i amb ganes de començar, ens esperaven des de feia una hora i per fi apareixíem !!!!. Allà també hi havia dos joves voluntaris de Lakshyam que ens van fer de traductors.

Comencem l’escalfament en una zona més àmplia. Primer amb els exercicis i jocs, estaven súper motivats !!!! Fins i tot els germans grans observaven i ens ajudaven a controlar els xavals. Ens sentim molt ben rebuts, la gent ens somreia càlidament, i els nens s’ho passaven molt bé. Alguna senyora gran es va acostar a nosaltres a agrair-nos el que fèiem i a donar-nos la mà amb un gran somriure.

Preparem alguna representació, els nois estaven per menjar-se’ls !!! Mireu les fotos !!! però que dolçor de nens i nenes … se’ns queia la bava del que dolços i motivats que estaven, donant-ho tot, amb els nassos de pallasso … Retaquillos més madurs i espavilats del normal … Cada vegada que acabava una intervenció es aixecaven tots per no perdre l’oportunitat de ser els següents, amb la mà aixecada, desesperats per poder jugar, actuar, compartir els seus propis estímuls amb tots nosaltres … Aaaaish … però que preciositat … només cal veure les seves cares per voler menjar-se’ls !!! !

I així va transcórrer la tarda, els nens s’ho van passar genial, nosaltres ho vam gaudir moltíssim. Ja amb els rotis a la mà, suposem que era el seu sopar, ens vam anar acomiadant i ens vam anar, seguits una estona del camí pels nens somrients, xocant les mans, mirant-nos feliços … Ens portem la seva energia, la seva senzillesa i l’amor que ens van donar …

Esperem haver deixat una espurna d’alegria i us portem amb nosaltres. I per aquesta raó vam escriure aquests posts, no per mostrar el que fem, sinó perquè ells estiguin en el pensament de tots, ens acompanyin per sempre, potser algun dia comprenguem … Us mereixeu el millor …

Una altra organització amb la qual vam col·laborar va ser Lakshyam. Es tracta d’una ONG que recull fons per a proporcionar educació a la població dels barris més pobres de Delhi. No és una tasca fàcil, no només han de recollir fons per crear equipació i pagar sous sinó que a més han d’aconseguir que es mantinguin aquestes instal·lacions i què els nens assisteixin a l’escola.

Lakshyam treballa amb tres centres a Delhi, però per problemes d’absentisme nosaltres només vam poder col·laborar en dos d’ells: Ghaziabad i Vasant Kunj.

L’escola de Ghaziabad es troba al barri amb el mateix nom, situat a la part nord-est de Delhi. Aquesta escola és un petit edifici de tres petites habitacions: una oficina, sempre tancada amb cadenat, una sala de costura i un servei de medicina per als veïns. Tot està envoltat per una tanca de ciment.

Els nens aprenen en una zona exterior coberta, sobre una catifa d’espart i amb una pissarra. Dins el recinte també hi ha una mini furgoneta amb el nom de Lakshyam que serveix de magatzem de trastos, un altre cotxe abandonat, uns enderrocs i uns gronxadors una mica derruïts.

Ens van citar a les 10h, el nostre contacte va ser Aishwarya, amb ella vam organitzar als nens. A causa de la varietat d’edat, vam decidir fer dos grups, i aquest dia començaríem amb els més grans, de 8 a 12 anys. Teníem temps limitat ja que a les 13h venia una altra visita.

Els nens eren molt vergonyosos, quan estàvem en cercle les noies evitaven estar al meu costat, al costat d’un home, no sabem si per pudor o per timidesa … jajaja … eren gracioses.

Comencem com sempre escalfant, iniciant la concentració del grup, demanant als nens i nenes que posessin tota l’atenció en el que estàvem fent allà … No va ser fàcil, com sol passar, però poc a poc tots van començar a motivar-se.

A mesura que avançàvem amb els exercicis es ficaven més i més en la interpretació, intentaven fer-ho millor, mostrant-se els uns als altres … tots molt concentrats !!! un amor de nenes i nens !!!!

Les famílies, que esperaven medicaments, de l’habitació assignada a això, envoltaven als alumnes observant i comentant els exercicis que realitzaven, curiosos i encantats amb les seves pallassades …

Al final ens va faltar temps perquè tots poguessin participar, però tornaríem la següent setmana … Així que ens vam acomiadar fins al següent dia.

Va passar una setmana i estàvem allà de nou. En aquesta ocasió Aishwarya no va poder venir, així que vam fer els tallers sense traducció. Vam reunir a tots els nens. Ens va encantar veure que s’havien unit nens que el dia anterior ens observaven des de fora del recinte … anaven amb les seves millors gales …

Els escalfaments eren repetits, la majoria ja els coneixia, així que tot va funcionar molt fluid. Els següents exercicis eren nous i necessitàvem traducció … Per sort la professora, que observava des de la distancien parlava una mica d’anglès i ens va ajudar.

Les interpretacions dels xavals eren emotives, tots ho intentaven el millor que podien, alguns reptant a una gran timidesa, altres habituats a mostrar-se. Com en el dia anterior, totes les famílies envoltaven als nois noies que feien els exercicis, curiosos gaudien amb les interpretacions dels seus petits.

A les 12: 30h ens vam preparar per fer l’espectacle. Ho teníem tot preparat quan vam donar la senyal de començar, i vam aparèixer … Els nois i noies ja estaven motivats, qualsevol gest i moviment els semblava graciós. Rebien les accions amb generositat i es morien de ganes per sortir com a voluntaris … Així que tot va anar molt bé. En aquest cas jo mateix vaig fer de tècnic de so, i això li va treure una mica de fluïdesa i brillantor, però igualment tot va sortir bé, tot molt pallasso i els nens ho van gaudir.

I finalment ens vam anar, deixant enrere uns nens famolencs de jocs, d’estímuls, curiosos i intel·ligents com qualsevol altre nen, però en un entorn que no ajuda, a veure si la bona feina de Lakshyam els pot ajudar a trencar la cadena de pobresa que els lliga …

I la tercera i última experiència amb CanSupport, per ara. Aquesta vegada va ser en divendres, el torn de Day Care per als adults.

Com el públic era diferent podíem fer el mateix espectácle que els dies anteriors. Aquest cop tothom estava assegut sobre les estoretes i just quan vam arribar es van començar a aixecar, però perquè en aquest instant van obrir el torn per repartir els medicaments.

Comencem l’espectacle, amb la preuada companyia d’unes de les senyores responsables que tenia una preciós i contagiós riure … èxit segur !!!

Els adults van començar a somriure, però quan els miràvem ràpidament amagaven el seu riure, sobretot elles, es feien les dures mostrant serietat davant les nostres pallassades … Això era simplement timidesa i protecció, per minimitzar les possibilitats que les escollíssim com a voluntàries .. . jajajaja …

Una senyora del públic, es va oferir des del primer moment a col·laborar, no deixava de riure … em va recordar a la meva tia Mari Carmen … La vaig treure a ballar, va desafiar a Mayra per conquistar-me, i recorríem a ella per donar-li una mica de color a l’escena amb la seva presència … tot un gust … tot el xou va prosseguir amb el gaudir de tots … amb molts protagonistes … per tímides o per agosarades … nosaltres ho jugàvem tot …

Un cop finalitzat, ens vam aplaudir i ens vam abraçar mútuament, tots encantats i amb bones sensacions. Alguns somriures van significar molt per a nosaltres, ens van ensenyar que realment havíem contribuït a crear un món millor, encara que només fos per uns minuts …

Abans d’anar-nos vam parlar amb Pukhraj, ell ens va convidar a que li acompanyéssim a la tarda a fer unes visites que ell fa pel seu compte, dos dies per setmana. Nosaltres vam acceptar, segur que seria interessant.

Vam quedar a la parada de metro A.I.I.M.S (All Indian Institute of Medical Science). Es tracta d’un mega hospital públic, el més gran de l’Índia. Atén a milions de persones de tota l’Índia. A les afores s’acumulaven pacients que durant mesos esperaven el seu tractament, de vegades aquest pot trigar anys. Així que els pacients i les seves famílies es desplacen fins a Delhi tot esperant el tractament i es queden al carrer o en unes “residències” destinades per a ells, fins que arriba el preciat tractament.

En sortir del metro ens trobem amb Pukhraj. Amb ell hi havia un grup de voluntaris amb els que ell havia col·laborat feia temps. S’estaven preparant per alimentar centenars de persones que esperen tractament a les portes de l’hospital. Ens van oferir ajudar-los i allà ens vam posar mans a l’obra !!! Ens vam afegir a la cadena i haviem d´anar donant gots d’aigua a la gent. La gent rebia la seva porció d’aigua amb cares somrients, amb curiositat cap a nosaltres …

Després Pukhraj ens va portar a on volia portar-nos … Es tracta de les residències de l’hospital, on la gent viu durant mesos o fins i tot anys. Els preus van des d’un llit en un dormitori per 50 rupies (0,75 dólars) a un espai a terra per 10 rupies (0,15 dólars) per nit. Vam anar a veure la gent amuntegada en aquesta última opció, gent sense recursos que a més no té mitjans per guanyar-se la vida …

Es tracta d’una gran sala on a cada família se li assigna un recinte de 2-3 metres quadrats, una parcel·la enganxada a l’altra, a terra, sobre cartrons, amb les poques pertinences de la família. Una visió realment trista. Allà Pukhraj passeja per la sala i els pacients i familiars li expliquen els seus problemes, així ell pot fer contribucions dirigides, com medicaments, o en algun cas articles que canvbien vides, com una màquina de cosir per poder fer roba per vendre …

Molta de la gent amb la qual havíem compartit el Day Care hi era allà. Un home fins i tot ens va oferir un cafè soluble de sobre … el poc que ell tenia … per agrair-nos la bona estona que havia passat amb el xou …

Vam estar a punt d’actuar allà mateix, estàvem preparats, però els vigilants i l’administradora del lloc no van voler que féssim soroll … per evitar qualsevol publicitat, així que no ens va deixar …

Va ser una situació difícil, era com passejant-nos per la vida de gent que no ho està passant gens bé, però Pukhraj va insistir, i ell fa una molt bona feina. El nostre paper allà va ser entretenir i jugar amb tots els nens que s’anaven unint al nostre pas. Els fèiem jocs i pallassades i s’ho passaven genial …

Tota una visió que no ens ha deixat indiferents … veure-ho per sentir … Al final ens vam acomiadar de la gent i de Pukhraj que es dirigia a la farmàcia situada fora de la residència amb un seguici de gent a la que els anava a comprar tan necessitades medicines …

El següent dia de col·laboració amb CanSupport va ser dimecres, el dia dedicat als adolescents. Després del primer dia ja sabíem el camí, caminar 2 km, distància amb metro i altres 2 km caminant per Delhi … ja és tota una aventura …

En arribar; allà hi havia els adolescents, resolent gestions amb els voluntaris de CanSupport, recollint medicaments, assegut a les estoretes, o simplement esperant a començar les activitats reservades per a aquest dia … Ja els havien avançat que tindrien una actuació de pallassos, i estaven esperant la ocasió.

La persona que ens va rebre va ser Mr. Pukhraj, un simpàtic home de la religió Sikh, que sempre porten turbant. Ell ens va indicar que començarien a fer una mica de meditació amb ells i que quan estiguéssim a punt podríem començar a actuar. Això ens deixava temps sucifiente, així que ens vam anar a preparar a una petita habitació del costat. Allà ens vam vestir i maquillem, i un cop llestos avisem que per començar …

Només aparèixer ja van començar les primeres rialles … A més de que tot el públic estava predisposat, una de les voluntàries no deixava de riure molt sonorament !!!!! … tenia un riure molt contagiosa, i no parava de riure .. . Em va recordar a la nostra estimada Ulla, una companya de clown a la qual li encantava riure … el millor regal per actuar … Ràpidament tothom es va unir a la festa, entre rialles i interaccions de la gent …

Aquesta actuació va ser especial, per les abundants rialles, pels jocs improvisats que fluïen com rius, tot va ser de cara !!! També hi havia persones del públic estaven tranquil, estaven passant una bona estona … encara que en un mal, molt mal moment … A ells els vam intentar transmetre tot el nostre amor amb la mirada, amb els nostres gestos, fent-los partícips d’aquesta història, tots junts.

En alguns casos estaven divertidament estupefactes, bocabadats, no responien als estímuls que els proposàvem, sobretot els adults que acompanyaven els adolescents … Al final de l’espectacle vam descobrir que si no responien era perquè estaven bloquejats per timidesa o per la sorpresa de l’ moment … un amor de gent !!!!

Tot l’espectacle va ser un regal que els assistents ens van lliurar, tot va fluir des del primer moment … un plaer … En acabar vam compartir els comentaris sobre l’experiència, les opinions eren molt bones, l’havien gaudit … Fins i tot ens van poder autògrafs !!!! Ens va sorprendre moltíssim !!! i també ens Alagó una mica … jejejeje … que no som de pedra …

En acabar Pukhraj ens va convidar a dinar, comentant la importància del treball emocional dels adolescents. Llavors vam acordar tornar la setmana següent per realitzar un taller de clown amb els mateixos adolescents … I seria un gust !!! Però que macos són … un plaer tornar-nos a veure.

Van passar els dies, i va arribar el següent dimecres !!!! el dia del taller per als adolescents. Ens dirigim a CanSupport !!!! Arribem al primer pis, aquesta vegada els adults eren a la primera part de la sala principal i els adolescents a la segona part, separats per una mampara … Allà vam començar el taller.

Hi havia unes 20 persones, nois i noies. Comencem amb l’escalfament de sempre. Érem conscients que havíem de baixar una mica les revolucions, però també és cert que una miqueta de marxa sana els anava a fer gaudir.

Vam fer un cercle, la majoria estaven drets, i alguns asseguts en una cadira ja que estaven massa febles. La veritat és que la majoria ens va aguantar tot el temps !! Se’ls veia gaudir …

Va ser un plaer de motivació, de participació i interès. Es lliuraven en cada exercici. En les petites improvisacions, hi havia un parell d’adolescents que se li veien qualitats innates com clowns !!

No pretenien, no forçaven, simplement els sortia de cor. Les seves accions eren riques en detall, fàcil de seguir, amb un tempo propi de pel·lícula de cinema mut … Va ser un plaer de taller, aquests xavals estan molt motivats … Potser puguem fer alguna cosa una mica més llarg … el planejarem !!! Ens encantarà !!!!!

Després del nostre taller va aparèixer Franky, un americà que estava de vacances a l’Índia i que també feia de voluntari. Franky va venir a donar un regal molt especial, va repartir un jo-jo a cada un i els va ensenyar a fer servir … Els xavals estaven molt emocionats !!!! tots concentrats amb el seu jo-jo …

For them it was a great morning, with many surprises, emotions and above all love, that support we all need to know that things can go well, provide a smile, discover something, share a new moment, an emotion. So we end the day, with happy and happy people, between smiles and hugs … it is difficult to describe, we take it inside.