I la tercera i última experiència amb CanSupport, per ara. Aquesta vegada va ser en divendres, el torn de Day Care per als adults.

Com el públic era diferent podíem fer el mateix espectácle que els dies anteriors. Aquest cop tothom estava assegut sobre les estoretes i just quan vam arribar es van començar a aixecar, però perquè en aquest instant van obrir el torn per repartir els medicaments.

Comencem l’espectacle, amb la preuada companyia d’unes de les senyores responsables que tenia una preciós i contagiós riure … èxit segur !!!

Els adults van començar a somriure, però quan els miràvem ràpidament amagaven el seu riure, sobretot elles, es feien les dures mostrant serietat davant les nostres pallassades … Això era simplement timidesa i protecció, per minimitzar les possibilitats que les escollíssim com a voluntàries .. . jajajaja …

Una senyora del públic, es va oferir des del primer moment a col·laborar, no deixava de riure … em va recordar a la meva tia Mari Carmen … La vaig treure a ballar, va desafiar a Mayra per conquistar-me, i recorríem a ella per donar-li una mica de color a l’escena amb la seva presència … tot un gust … tot el xou va prosseguir amb el gaudir de tots … amb molts protagonistes … per tímides o per agosarades … nosaltres ho jugàvem tot …

Un cop finalitzat, ens vam aplaudir i ens vam abraçar mútuament, tots encantats i amb bones sensacions. Alguns somriures van significar molt per a nosaltres, ens van ensenyar que realment havíem contribuït a crear un món millor, encara que només fos per uns minuts …

Abans d’anar-nos vam parlar amb Pukhraj, ell ens va convidar a que li acompanyéssim a la tarda a fer unes visites que ell fa pel seu compte, dos dies per setmana. Nosaltres vam acceptar, segur que seria interessant.

Vam quedar a la parada de metro A.I.I.M.S (All Indian Institute of Medical Science). Es tracta d’un mega hospital públic, el més gran de l’Índia. Atén a milions de persones de tota l’Índia. A les afores s’acumulaven pacients que durant mesos esperaven el seu tractament, de vegades aquest pot trigar anys. Així que els pacients i les seves famílies es desplacen fins a Delhi tot esperant el tractament i es queden al carrer o en unes “residències” destinades per a ells, fins que arriba el preciat tractament.

En sortir del metro ens trobem amb Pukhraj. Amb ell hi havia un grup de voluntaris amb els que ell havia col·laborat feia temps. S’estaven preparant per alimentar centenars de persones que esperen tractament a les portes de l’hospital. Ens van oferir ajudar-los i allà ens vam posar mans a l’obra !!! Ens vam afegir a la cadena i haviem d´anar donant gots d’aigua a la gent. La gent rebia la seva porció d’aigua amb cares somrients, amb curiositat cap a nosaltres …

Després Pukhraj ens va portar a on volia portar-nos … Es tracta de les residències de l’hospital, on la gent viu durant mesos o fins i tot anys. Els preus van des d’un llit en un dormitori per 50 rupies (0,75 dólars) a un espai a terra per 10 rupies (0,15 dólars) per nit. Vam anar a veure la gent amuntegada en aquesta última opció, gent sense recursos que a més no té mitjans per guanyar-se la vida …

Es tracta d’una gran sala on a cada família se li assigna un recinte de 2-3 metres quadrats, una parcel·la enganxada a l’altra, a terra, sobre cartrons, amb les poques pertinences de la família. Una visió realment trista. Allà Pukhraj passeja per la sala i els pacients i familiars li expliquen els seus problemes, així ell pot fer contribucions dirigides, com medicaments, o en algun cas articles que canvbien vides, com una màquina de cosir per poder fer roba per vendre …

Molta de la gent amb la qual havíem compartit el Day Care hi era allà. Un home fins i tot ens va oferir un cafè soluble de sobre … el poc que ell tenia … per agrair-nos la bona estona que havia passat amb el xou …

Vam estar a punt d’actuar allà mateix, estàvem preparats, però els vigilants i l’administradora del lloc no van voler que féssim soroll … per evitar qualsevol publicitat, així que no ens va deixar …

Va ser una situació difícil, era com passejant-nos per la vida de gent que no ho està passant gens bé, però Pukhraj va insistir, i ell fa una molt bona feina. El nostre paper allà va ser entretenir i jugar amb tots els nens que s’anaven unint al nostre pas. Els fèiem jocs i pallassades i s’ho passaven genial …

Tota una visió que no ens ha deixat indiferents … veure-ho per sentir … Al final ens vam acomiadar de la gent i de Pukhraj que es dirigia a la farmàcia situada fora de la residència amb un seguici de gent a la que els anava a comprar tan necessitades medicines …